Futbolització

Diu­menge, el Girona acon­se­guia una victòria històrica con­tra el Madrid. El con­junt de Pablo Machín eixam­plava la bretxa que separa els blancs del Barça i con­tribuïa a per­fi­lar una crisi dels de Zidane que tres dies després s’agreu­ja­ria amb la der­rota enfront del Tot­ten­ham en la Cham­pi­ons. Ho feia, a més, dos dies després de la decla­ració d’inde­pendència sí però no del Par­la­ment i del des­man­te­lla­ment no però no del Par­la­ment i el govern cata­lans per part de Mari­ano Rajoy. És a dir, de l’adve­ni­ment de la república 155, més cone­guda com la dimensió des­co­ne­guda. De manera que a la gesta de Mon­ti­livi se li va treure més punta metafòrica en clau política que a qual­se­vol tri­omf del Barça. Però d’entre tots els incomp­ta­bles símils i pica­des d’ullet que el par­tit va pro­pi­ciar, cap ha estat tan comen­tat com el que va fer al Twit­ter Car­les Puig­de­mont, que no havia res­pi­rat públi­ca­ment des dels tres tuits que va publi­car diven­dres poc després de la decla­ració sí però no. No gaire entu­si­as­tes, per cert. Un deia: “Cata­lu­nya és i serà terra de lli­ber­tat. Al ser­vei de les per­so­nes. En els moments difícils i en els moments de cele­bració. Ara més que mai.” Els altres dos, en anglès, eren sen­gles vin­di­ca­ci­ons del diàleg i la força dels argu­ments diri­gi­des res­pec­ti­va­ment al pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, Donald Tusk, i al pri­mer minis­tre belga, Char­les Mic­hel. Diu­menge, va piu­lar: “La victòria del @Giro­naFC sobre un dels grans equips del món és tot un exem­ple i un refe­rent per a mol­tes situ­a­ci­ons.” Puig­de­mont rema­tava amb una emo­ti­cona picant l’ullet, d’aque­lles que es posen per si no ho havies pillat, lec­tor.

Se suposa que era una nota ino­fen­siva enmig d’un parèntesi per aga­far aire que s’aca­ba­ria l’endemà, en saber que Puig­de­mont s’havia mudat a Brus­sel·les. Però és també un nou exem­ple de la fut­bo­lit­zació de la política, feno­men en contínua expansió que diria encara més pre­o­cu­pant que aque­lla poli­tit­zació del fut­bol que fa molts anys que ja tot­hom dona per des­comp­tada. En l’epi­der­mis, la fut­bo­lit­zació de la política s’evi­den­cia a còpia de contínues referències fut­bo­le­res que tants polítics, peri­o­dis­tes polítics, ana­lis­tes polítics et al ente­nen com una forma de tras­lla­dar de forma més efec­tiva el seu mis­satge a grans audiències. A un nivell pro­fund, sig­ni­fica apli­car a la política màximes que ja són llei entre els afi­ci­o­nats i la ves­sant més popu­lar i cri­da­nera de la infor­mació espor­tiva. És a dir, la sim­pli­fi­cació de la rea­li­tat i, en con­seqüència, dels pro­ble­mes reals i els argu­ments i les solu­ci­ons plan­te­ja­des; la cosi­fi­cació del rival i la cari­ca­tu­rit­zació dels seus plan­te­ja­ments, i la impo­sició d’esce­na­ris bina­ris en què s’imposa i esdevé mains­tream l’“amb mi o con­tra mi”, i en què, en dis­cus­si­ons, tertúlies i arti­cles, regeix la ter­mi­no­lo­gia bèl·lica habi­tual en –i se suposa que aco­tada a– les cròniques fut­bo­le­res. Sí, en un esce­nari com aquest és exac­ta­ment on ja fa temps que hi som. I no, la fut­bo­lit­zació no només no n’és ali­ena, sinó que fa temps que con­tri­bu­eix a l’incendi, i ara atia allò que molts ano­me­nen esca­lada, tot i que el que sem­bla de veri­tat és una cai­guda ver­ti­gi­nosa.