Nostàlgics
Sergio Busquets ha confessat certa nostàlgia d’aquell joc meravellós de l’era Guardiola. Just el mateix dia, Giorgio Chiellini, central de la Juve, criticava el tècnic de Santpedor per haver minimitzat la importància dels defenses amb les seves idees revolucionàries. Més enllà de l’egoisme personal, Chiellini ho diu com si l’anhel d’excel·lir fos el pitjor pecat. Contra la bellesa, sempre surt algú disposat a reivindicar la lletjor. Contra allò sublim, l’antídot de la mediocritat. Per desgràcia social, la seva audàcia aconsegueix situar els dos extrems al mateix nivell, com si no sabéssim distingir-los. Per la part que ens toca, a Busquets l’acompanyem literalment en el sentiment. També en sentim, de nostàlgia, ja diu el tòpic que als catalans ens perd l’estètica. Som ben conscients dels anys i panys que vam trigar a trobar aquella fórmula màgica d’èxit. Hom diria que encara no hem assimilat que vam gaudir del millor equip en la història del futbol, com si ens haguéssim de resignar a un paper secundari. Aquesta relativa melangia d’avui, tan assetjada pels detractors d’en Pep –tropa impossible d’entendre–, es convertirà en un pou sense fons així desapareguin d’escena els últims actors d’aquella fantàstica obra. Les farmàcies del país no donaran l’abast amb els ansiolítics que necessitarem quan Messi toqui el dos. Ens assaltarà, ben argumentada, una terrible sensació d’orfandat, la dèria insofrible que qualsevol temps passat va ser millor. Llei de vida, en fi, més val que ho deixem aquí un cop certificat que no es posen bases sòlides per atenuar la previsible patacada. Estem en mans de gent que no s’exigeix la preservació d’un estil diví, fet a la nostra mida. Prefereixen viure al dia i no preocupar-se de planificar un futur sense ensurts.
De fet, la nostàlgia ja és ben present en altres aspectes igualment fonamentals del club. Per als actuals rectors del Barça, això de la República Catalana representa un maldecap considerable. Si poguessin, de bon grat l’esborrarien del mapa. I tenen sort, perquè aquells que reclamen coherència amb la combativa trajectòria de l’entitat, amb el seu simbolisme històric, s’han quedat en franca minoria. En canvi, no paren de créixer les veus que desitjarien un club mesell, dedicat estrictament al futbol segons els seus conservadors esquemes, resignat a existir sense cap signe distintiu de major volada. Cal ser conscients de la feblesa mostrada davant la pressió constant d’aquells eternament escandalitzats per la inequívoca natura del barcelonisme. Són tan pesats que aconsegueixen el seu objectiu, començant pels culers que s’arronsen en lloc d’exigir coherència amb la personalitat pròpia. No fa pels temps, ni pel Barça, aquest desig d’estalviar-nos problemes que porta a camuflar una manera de ser única que creiem plenament assumida. Ningú no mou un dit, tossudament alçat, per exigir a tothom tolerància i que ens respectin ser com som, lliurement. Davant, ens busquen les voltes els mateixos que, traslladats a la política, es fan els magnànims perdonavides proclamant que, total, la presidenta del Parlament només ha estat una nit a la presó. També en futbol, toca parar-los els peus. Podem sentir nostàlgia, però alhora ple orgull identitari. Res d’amagar-nos. Total, ja som grandets i prou que ens autocritiquem nosaltres mateixos. Per sort.