El passat 1 d’agost, el periodisme esportiu català va perdre un dels seus referents, Enric Bañeres, que ens va deixar als 72 anys víctima d’un infart que no va aconseguir superar. Tal com li va passar fa catorze anys a Vázquez Montalbán, el seu cor també va dir prou quan feia temps que havia abandonat la seva activitat periodística.

Els vincles entre aquests dos mestres de la comunicació no es limiten a la seva delicada salut cardiovascular ni a la influència de les seves reflexions en els mitjans de casa nostra. Montalbán va ser professor de Bañeres a l’Escola de Periodisme de l’Església a principis dels anys setanta i, d’alguna manera, es va convertir en un referent per a ell. El 1964 el govern franquista tancà l’Escola Oficial de Periodisme i els estudis universitaris d’aquesta matèria van passar a cursar-se en una institució fundada el 1960 sota el patrocini de la jerarquia eclesiàstica. Tot i tractar-se d’un comunista que havia estat empresonat, els delegats dels estudiants proposaren Vázquez Montalbán com a docent. Aleshores no abundaven persones especialitzades en aquests temes i Miquel de Moragues li oferí la possibilitat d’impartir el seminari de psicologia de la comunicació.

Bañeres, com els seus companys, conservava un gran record del mestre Montalbán, una figura amb un gran prestigi en l’àmbit periodístic gràcies als seus articles a la revista Triunfo. Tot un privilegi per a uns alumnes que mostraven una gran predisposició a aprendre d’un dels professionals més rellevants del país. Les seves classes eren magistrals en el doble sentit de l’expressió: d’una gran qualitat i sense gaire participació de l’alumnat. Es tractava d’una mena de conferències sobre diversos aspectes relacionats amb l’actualitat d’aquella època, sense seguir aparentment cap fil conductor ni respondre a un programa definit. Algunes d’aquestes exposicions estaven dedicades a l’esport, tant la seva manipulació pel règim, com també qüestions sobre el Barça o el Real Madrid.

Malgrat que el tracte amb els estudiants era distant i en aparença indiferent, potser un reflex de la timidesa del mestre, Vázquez Montalbán apreciava els seus alumnes. Especialment aquells que s’iniciaven en el periodisme. Una sensibilitat forjada com a conseqüència d’una història laboral plena d’esculls. L’Enric va ser un d’aquests periodistes novells que va rebre el suport de Montalbán als inicis de la seva trajectòria professional. Així ho il·lustra una anècdota no gaire coneguda de la biografia d’ambdós articulistes que va tenir lloc ara fa quaranta anys.

Quan Vázquez Montalbán era responsable de redacció de Primera Plana (1977) esclatà un conflicte entre un periodista esportiu mediàtic i amb una gran reputació, José María García, i un neòfit, Enric Bañeres. El jove lleidatà s’enutjà perquè entenia que l’articulista madrileny l’acusava d’escriure cròniques favorables als interessos de determinats clubs a canvi de diners, el tripijoc conegut com “sobre de club”. Davant d’aquestes calúmnies, Montalbán no dubtà a posar a disposició de Bañeres les pàgines de la revista per defensar-se. A més, es posà del seu costat reconeixent que “sempre havia sabut estar a l’altura de les circumstàncies” i defensà l’honor dels professionals barcelonins els quals “havien lliurat una autèntica batalla per eradicar el vetust costum del ’sobre de club’” (“Réplica a José María García”, a Primera Plana, 27 d’octubre de 1977).

En veure el suport explícit al jove periodista per part del redactor, el comentarista madrileny atacà directament Montalbán. L’acusà de favoritisme envers el seu antic alumne i el responsabilitzà de permetre la publicació de l’article de Bañeres que havia encetat la polèmica. Fins i tot, l’amenaçà tot recordant-li la cotització de les seves col·laboracions i el contracte que tenia amb la revista. Vázquez Montalbán ni de bon tros s’acovardí i es mantingué fidel a la seva ètica periodística. Reivindicà la necessitat d’“ajudar la gent que comença” i emprà el seu punyent sentit de l’humor per felicitar el locutor pel fet de “ser tan famós i guanyar tants diners” alhora que proposava la continuïtat de Bañeres perquè “aconsegueixi algun dia ser tan famós i tan ben pagat com tu” (“José Mª García replica”, a Primera Plana, 10 de novembre del 1977).

Ben segur que no va ser només gràcies a l’aposta de Montalbán a Primera Plana, però amb el pas dels anys Enric Bañeres esdevingué un periodista il·lustre, encara que potser no tan cotitzat com el Butanito. Tanmateix, el fet d’assolir el cim de la seva carrera –cap d’esports de La Vanguardia durant catorze anys– no el va fer renunciar als seus principis, fins i tot defensant posicions contràries a l’opinió majoritària. Malgrat no compartir de vegades el seu punt de vista, Montalbán devia sentir-se orgullós de veure com el seu deixeble mantenia la personalitat i la independència que, des dels seus inicis, l’havia dut a enfrontar-se a una llegenda del periodisme espanyol. Un criteri professional tan necessari avui dia que, com va fer el seu mestre, procurà transmetre als seus estudiants de la UIC.