Quatre articles llençats, abans
He trinxat quatre esbossos abans d’hissar la bandera blanca per acabar ballant un vals amb el frigorífic i plorar el buit del iogurt grec. Vacuïtat inapel·lable. Torno al Gòlgota i obro de nou l’ordinador per clamar la mort de la ironia envers els meus enemics íntims, ja que ni l’equidistància barcelonista pròpia dels comuns, ni els vuit punts sobre el Madrid, fan d’encenalls per a un article hiperbòlic que et robi un somrís mentre t’esvaeixes de la neurosi del teu entorn laboral. Aridesa creativa. Ara mateix, el xafardeig de cartró pedra al voltant del futbol no només és prescindible, sinó que alimenta un remordiment de consciència per haver-se pres seriosament el relat dels mascles mig en boles perseguint un anhel amb forma de pilota.
Així doncs, vivim hores en què l’esport es practica com a forma d’evasió i si es gaudeix com a espectacle, se celebra amb la mesura equitativa el que eludeix la desmesura de les experiències terrenals. Per això, preferim fer córrer la nostra fisonomia de mandonguilla abans de seure davant del televisor, més que res perquè quan anem esbufegant per carreteres secundàries aprofitem per visualitzar les rates de tertúlia que han passat d’instigar la DUI a tractar el govern de calumniosos, i així, expulsem aquesta rancúnia contra els cervells de targeta bancària i verb farisaic.
En definitiva, si més no avui, em sembla poc refinat malbaratar la columna per satiritzar qualsevol tema futbolístic que ja sol ser grotesc per si mateix, i d’aquesta manera, desvestim aquests periodistes que han substituït la revolta per la puta i la ramoneta defugint tota responsabilitat moral mentre culpen aquells que, a pesar dels errors, han posat la pròpia llibertat com a preu final dels seus actes. Per ells, Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Mundó, Forn, Bassa, Borràs, Sánchez i Cuixart, canviem el to de l’article durant un dia, i deixem de banda la ironia per abraçar la gratitud.