Sí o no?
La copa, arribats a aquest punt, dona per a molt poquet. La covardia dels grans clubs no permet un sistema decent que doni pas a un model més emocionant i, al mateix temps, possibiliti el respir dels futbolistes, castigats per un calendari sobrecarregat que va en contra de l’espectacle. Malgrat tot, i donades les circumstàncies, cal destacar tres aspectes positius: un a la grada, un altre a la gespa i un tercer, a la banqueta.
La graderia. El Barça és dels clubs que vol una competició a doble partit perquè aspira a guanyar-la. Es tracta, doncs, de minimitzar els riscos d’una eliminació prematura. És evident que una copa a un partit i en camp de l’equip de menor categoria provocaria més sorpreses. Només cal fer un passeig pels països que desenvolupen aquest model. Però dit això cal destacar la fórmula que ha trobat el club per donar sortida a aquests partits sense interès: el seient solidari que permet a col·lectius sense possibilitats d’anar al Camp Nou viure una jornada única. Ajudes a provocar la crisi, però trobes una oportunitat. Ben jugat.
La gespa. Excel·lent resposta dels futbolistes en un partit sense suc. El 0-3 de l’anada era una trampa, no pas per veure perillar la classificació, sinó perquè no és fàcil sortir al camp amb la mentalitat adequada. Piqué, l’únic titular de dimecres que és indiscutible, va portar el braçalet amb orgull, liderant i fins i tot marcant un gol. Cillessen, Semedo, Vermaelen, Digne, Denis, Alcácer, Deulofeu i Aleix Vidal, alguns suplents i d’altres, molt suplents, van sortir decidits a dignificar la seva figura. I ho van aconseguir. Ni una concessió al rival. 5-0. Excel·lent feina.
Finalment, la banqueta. La copa permet, ara, veure en acció els joves del filial barrejats amb els futbolistes del primer equip. Si l’entrenador ho permet, és clar. A Valverde sempre li han agradat les plantilles curtes per poder donar oportunitats als nanos que pugen amb força. Amb 24 futbolistes al vestidor del primer equip, per la salut del grup, és impossible. Ni per entrenar! Massa gent! Les apostes del club s’haurien d’exercitar sempre amb Valverde, perquè un dia amb els cracs serveix més que un trimestre amb el filial. Qüestió de ritmes producte de la qualitat individual dels actors. S’alenteix inútilment un procés –evidentment més complex que aquestes quatre paraules– que caldria que tothom a can Barça el tingués més clar. Una pena. Per tant, dies de copa i poca cosa més. Un desastre per al club, que es veu privat d’un dels seus fets diferencials. I un desastre per a la moral dels que haurien de ser els inquilins del Camp Nou d’aquí a quatre dies. Potser per això hi ha tantes desercions abans d’hora.
Dimecres va debutar Oriol Busquets, un mig centre de 18 anys que va evidenciar qualitat. També va ser titular Carles Aleñá (19). I després vam tenir l’oportunitat de veure Costas (també el seu primer dia, 22 anys, cedit pel Celta) i Arnaiz (22, fitxat l’estiu passat del Valladolid per 3,4 milions d’euros, doble golejador en l’eliminatòria contra el Múrcia). Tant de bo els veiem més perquè hi ha casos que amb continuïtat són carn del primer equip. El talent és més fàcil d’exhibir a primera que a segona A o a segona B perquè els companys són millors i la pilota roda més ràpida; perquè els camps tenen gespes més regades i més ben tallades; i perquè el ritme és molt més alt i exigeix la precisió que només pot donar qui té qualitat. Però la primera plantilla també reclama una altra mentalitat que passa, d’entrada, per tornar ara al filial i marcar les diferències en la segona divisió. Només acceptant aquest repte i, aconseguint-lo, un futbolista de Gerard López pot somiar fer el darrer pas. Que, per cert, ja toca. Des de Sergi Roberto –i ja fa cinc anys– cap altre jove de la casa s’ha consolidat al Camp Nou.
Tornem al principi. Sí o no? Els jugadors que vau veure dimecres, tenen o no qualitat per ser futbolistes del primer equip? Cal que el Barça es replantegi l’estructura i els mecanismes per ajudar, de veritat, el planter? Ens ho creiem o no que la Masia és el futur i no un conjunt de paraules buides que alguns directius s’han après de memòria? Sí o no?
El dia de la llibertat
Tant de bo sigui avui. Que els polítics i els activistes empresonats per les seves idees puguin tornar a veure les seves famílies. I de la resta de coses, de la política, del país, del 155 i de la repressió, ja en parlarem un altre dia. Tenim pressa.