Símbols
El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha decidit prohibir la presència d’una delegació de Rússia en els pròxims Jocs d’Hivern que es faran el mes de febrer a Pyeongchang (Corea del Sud) per causa de l’ús planificat i metòdic de drogues i altres mètodes per tal d’augmentar la capacitat dels seus atletes. Com ha passat en altres ocasions, alguns dels seus atletes podran participar com a membres de l’equip olímpic però no com a membres de l’equip de Rússia.
L’existència d’un equip olímpic d’atletes diguem-ne independents ha estat una tradició al llarg de la història dels Jocs Olímpics, per evitar o resoldre les situacions més delicades, sobretot en l’àmbit polític. Això no evita, però, complicacions notables. La de sota quina bandera han de desfilar n’és una –generalment ho fan amb la bandera olímpica–. Però una altra, i aquesta no menor, és quins colors ha de dur el seu uniforme. Als Jocs Olímpics d’Estiu del 2016, per exemple, hi van concórrer com a atletes independents o com a atletes refugiats, esportistes de Kuwait, Rússia, Sudan del Sud, Etiòpia, la República Democràtica del Congo i Síria. I com que l’estatut dels atletes independents implica que no poden portar els colors del seu país en l’uniforme, això va crear un autèntic problema als dissenyadors, ja que entre tots aquests països gairebé es va acabar l’escala cromàtica.
Blau, blanc, roig, verd, groc i negre són colors de les seues banderes, de manera que es va haver de fer una complicada operació per a dissenyar uns uniformes més o menys neutrals, que evidentment van acabar no agradant a ningú.
Ara Vladímir Putin ha alçat el to i reclama que encara que siguen considerats atletes independents, els pocs atletes russos que prendran part en els Jocs puguen lluir alguna combinació de blau, roig i blanc en els seus uniformes, cosa que el Comitè Olímpic Internacional no accepta i que, al cap i a la fi, ens recorda que en els Jocs Olímpics hi ha tant d’esport com de simbolisme polític.