Resurrecció
En situacions límit, l’ésser humà és capaç de suportar uns nivells de patiment inimaginables. En els moments crítics apareix d’algun lloc recòndit de l’ànima un esperit de supervivència desconegut quan no es necessita. El cos, ajudat per una inusitada fortalesa mental, troba un bri de força per continuar aferrant-se a la vida encara que les reserves ja semblin esgotades. Existim per sobreviure i burlar la descarnada tant com es pugui, perquè aquí hi som quatre dies i ningú vol rebaixes.
D’episodis de supervivència extrema n’hi ha molts, en els esports de muntanya. Alpinistes als quals ja es cantava les absoltes han retornat a la vida de forma inexplicable. Convertits en desferres humanes, només es pot entendre que el seu destí no hagi acabat de forma tràgica per aquest anhel irrefrenable de supervivència. És el cas, gairebé paranormal, que va protagonitzar l’11 de maig del 1996 Beck Weathers. Aquest alpinista nord-americà va tornar a la vida després de passar trenta hores a la intempèrie i de bocaterrosa al coll sud de l’Everest. Una ceguera transitòria –comuna en grans altituds– el va afectar durant l’ascensió. Va recular abans de fer cim, però, durant el descens, una tempesta de neu de mil dimonis va atrapar l’expedició comercial de la qual formava part. El grup, de deu alpinistes, es va disgregar i Weathers, ben desorientat, va ser incapaç de trobar el camp IV. Sense esma, es va esfondrar sobre la neu.
Durant una pausa de la tempesta, un client de la mateixa expedició i dos xerpes van aconseguir trobar-lo, però va ser donat per mort i el van abandonar. Weathers va passar la nit al ras en coma hipotèrmic i amb la cara i una mà –s’havia tret el guant per escalfar-se la mà entre la jaqueta i la pell del seu cos– desprotegits. L’endemà, però, es va fer el miracle. En algun lloc pregon del seu ésser es va encendre una espurna de vida i aquell cos fins aleshores inert, com en l’episodi bíblic, es va aixecar i va començar a caminar. Fent tentines, avançant com un mort vivent, va arribar fins al campament, on ningú es podia creure aquella visió. La seva vida, però, continuava en perill, i no es creia que pogués superar una altra nit.
El matí següent continuava en aquest costat de la riba, tot i que la seva vida encara penjava d’un fil. Perquè, com caram es podia baixar de la muntanya un sac d’ossos que poc o gens podia col·laborar en el seu propi rescat? Amb penes i treballs van aconseguir portar-lo fins a un campament inferior, on un helicòpter el va poder evacuar de la muntanya. Per cert, la lleidatana Araceli Segarra va posar el seu granet de sorra en el rescat marcant amb un suc de fruites una pista d’aterratge sobre la neu. Uns dies després es convertia en la primera catalana a escalar la muntanya més alta del món.
Beck Weathers va tenir una recuperació penosa. Va passar deu vegades per la sala d’operacions, va perdre mig braç a causa de les congelacions i també els dits de la resta d’extremitats i el nas, que li van reconstruir amb trossos de pell de les cames. Però, 21 anys després, continua ben viu.
L’episodi forma part del llibre La febre del cim, la crònica que Jon Krakauer va escriure sobre la pitjor tragèdia –van morir deu persones a causa de la tempesta– esdevinguda fins aleshores a l’Everest. En aquest llibre es basa, també, la pel·lícula Everest, una excel·lent recreació –tenint en compte el maltractament que l’alpinisme ha rebut a Hollywood– del que va passar aquell dia a la muntanya més alta del món. El mateix Weathers va explicar el seu episodi de supervivència a Dado por muerto.