Quan tot just començava l’etapa de Luis Enrique, el Barça es va entossudir a fitxar Mathieu del València, i en va haver de pagar un preu prou alt. Tot seguit, el València va fitxar Otamendi per menys de la meitat. Tota la maquinària prospectiva del Barça va quedar en entredit. Otamendi va ser titular i va oferir molt bones prestacions. I quan el veiem ara, al Manchester City, aportant creació futbolística des de la defensa i marcant, a més, gols decisius, ens entristeix encara més la gestió d’un club que voldríem perfecte. Cal reconèixer que després amb Ter Stegen, Cillessen, Umtiti, Digne i, esperem, Semedo, hi ha hagut més encerts.

Fa partits que quan veig el Barça jugant com sempre, repetint les mateixes jugades, passant bé fins a mig camp i amb moltes errades, imprecisions i pèrdua de pilotes en el joc d’atac, impropi dels milions acumulats en aquells jugadors, em ve com una olor de roba d’hivern treta de l’armari. Naftalina. Per això en el partit contra el Vila-real, si bé ho pot justificar que a partir del minut 60 jugàvem contra deu, va ser un respir la sortida d’Alcácer i d’Aleix Vidal, que van donar vivor i van permetre fer a Luis Suárez un gol desacostumat, d’habilitat extrema i d’oportunisme àgil. Potser és que l’entrenador vol anar sobre segur, controlar i, a la mitja part, veient el que passa, a voltes prou previsible, pot detectar les mancances i corregir-les amb més atreviment.

També em segueix agradant Deulofeu quan surt a revolucionar l’equip. Ho fa diferent i malgrat que no hagi trobat el rendiment òptim, obre espais i descol·loca la defensa contrària. Vaig sentir com Kluivert s’admirava de la seva presència al camp, de com es feia seguir i com, en la primera decisió l’encertava quasi sempre malgrat que després no ho acabés d’arrodonir o de resoldre. Ho dic perquè en comptes d’atorgar-li confiança, quasi tots els crítics, i pel que es veu l’entrenador, no n’hi perdonen ni una. Com que no és multimilionari, ell i el seu agent no deuen tenir ben muntat un bon servei de relacions públiques.