La preciosa història de Nujeen Mustafa ens ha emocionat. Excelsa mostra de Barça a nivell imbatible, rodona iniciativa. Ja coneixeu el recorregut vital d’aquesta noia siriana amb paràlisi cerebral, culer que viu a Colònia i ha viscut una vida impròpia d’infant. En coherència amb la sublimada idea del “més que un club”, d’aquestes iniciatives n’hauríem d’anar plens, i no només per Nadal. Pura empatia, solidaritat amb els desvalguts de la terra. No ens quedem, però, amb l’emotiva superfície. La seva biografia ens commou i convé gratar fins a aprofundir en el drama dels refugiats que fugen dels seus inferns sense que Europa, aquesta Europa que ens agradaria diferent, trobi la manera de preocupar-se’n, ni de procurar per uns països d’origen més dignes i humans. El missatge de Nujeen és tan poderós, tan aclaparador, bell, perfecte d’execució, que ha tapat, potser com pretenien i desitjaven, altres aspectes del magre discurs nadalenc a can Barça. Moment de brindis i bons desitjos per a les imminents festes que hauria de ser, pròpiament, repàs i comiat de l’any i, en canvi, va quedar despatxat amb quatre paraules òrfenes d’anàlisi i autocrítica. Com que el futbol és desmemoriat de mena, convenia tancar ràpid un any convuls, farcit de crisis i canvis, insatisfaccions esportives i carències en la planificació, sigui en l’enfortiment de la primera plantilla o en el trist paper del bàsquet. Naturalment, a pams i farcit de matisos. De la mateixa manera que consolar les Nujeen d’aquest món en la mesura que es pugui desperta unànime ovació, també ho mereix, per exemple, la decidida aposta pel paper de les dones al club, simbolitzat en la potenciació del futbol femení. Els encerts conviuen amb errades, com correspon a qualsevol activitat humana.

Si toca repassar l’any com mana la tradició de les dates, fem-ho a fons i amb perspectiva. No ens quedem amb l’últim, amb l’encert de contractar Valverde, l’actual lideratge en la lliga i, com ja és costum, el Messi que pràcticament ho tapa tot, inclosa la metamorfosi d’un equip sense Neymar que exigeix paciència en plena remodelació d’estil, encara en procés de construcció. D’un any quasi horrible de la junta, res de res, una cortina. En la breu al·locució, Bartomeu també es referia a la crisi del periodisme, sector al qual donaria suport si apostés de veres pel respecte a la llibertat d’expressió. Aniríem millor si en la riquesa de matisos abundessin les veus crítiques i argumentades. Són les que ajuden a créixer, que la resta és propaganda pagada. I per últim, no menys important, aquesta confessió de creure impossible la conciliació entre el procés del país i el posicionament del club, que mai, és clar, no actuarà a gust de tots. Evidència que no ha d’impedir, per esmentar l’exemple flagrant, traure lliçons d’aquella ignomínia viscuda l’1 d’octubre, quan el club abandonà en mans dels jugadors disputar un matx que mai s’hauria hagut de celebrar. Si serveix de consol, això de viure entre dos fronts ja passava sota Primo de Rivera i en la Segona República. I continua passant al segle XXI perquè parlem del Barça. El club complex, divers, enorme, al qual enforteix la diversitat, la crítica, l’anhel de coherència. El Barça és un ideal que, per tant, exigeix als seus dirigents treballar a l’altura del seu formidable pes simbòlic. Com han sabut fer amb Nujeen.