Posa un Paulinho a la teva vida
L’Atila de São Paulo rampinya desbocat la pilota i amb dues gambades de bisó en zel es planta a quinze metres de la porteria per rebentar amb ganes l’esfèrica. Messi espera desmarcat, però els profetes callen per respecte al soldat que s’encara desarmat a l’enemic. Aquest és Paulinho, el brau carioca, l’anarquista carismàtic, el bazuca caòtic, el nyu insatisfet, l’amic que si et fot la dona, li regales les claus de la casa i t’acabes fent càrrec dels seus deutes.
Molts el vam satiritzar llançant-lo com a projectil per atacar el secretari tècnic número trenta-quatre de Josep Maria Bartomeu, però el temps ens ha dut a reconèixer l’apostasia de no creure en el fill tumultuós d’Ares, i com a penitència per aquesta heretgia, peregrinem de genolls fins a l’estadi del Guangzhou xinès per besar la gespa on el nostre Roger de Flor ja ensumava la sang del Pròxim Orient.
Segurament, si l’artiller del Cachaza hagués coincidit amb el Barça més arítmic de Joan Gaspart i el seu chun chi chua chi cha chu chi, hagués estat un jugador infructuós, però el fet d’haver aparegut com l’antagonista de l’excedència de talent el converteix en inútil a l’hora de delinear una paret d’alevins, però reincident a aparèixer on vol, quan vol, i com vol, per provocar el desordre i el caos a una defensa rival gens preparada per combatre allò més inesperat, i alhora, enamorar el subconscient de l’aficionat culer àvid de gamberros que atraquen masies empordaneses.
Arribats en aquest moment de veneració a Filip de Vilnius és necessari que tots nosaltres deixem brollar també el Paulinho que portem dins per gaudir de les relíquies del desordre, aquell menjar a deshora, aquell sopar improvisat amb amics oblidats, la copa de vi a l’hora de berenar, dormir amb el llit desfet, seduir una estrangera per veure si ets algú, passejar sol escoltant Nick Drake, banyar-se despullat a una platja concorreguda i, finalment, resistir a les forces de l’ordre amb un sol crit: desperta Ferro!