Hi ha algú que tingui queixes de la trajectòria de Valverde com a entrenador del Barça? Pel que fa al fons, segur que no. L’equip és el líder de la lliga espanyola amb nou punts respecte a l’Atlético i catorze (amb un partit més), respecte al Madrid de Zidane. En la copa, el Barcelona segueix viu, i en la lliga de campions, després de ser primer en la fase de grups, s’enfrontarà amb el Chelsea. Els resultats han donat crèdit a la feina del Txingurri després dels dubtes generats per la pèrdua de la supercopa. No hi ha dubte: el Barça ha crescut.

En la forma és més fàcil obrir debats, Valverde s’ha protegit des d’allò que més domina, el sistema defensiu. L’adeu de Neymar, la baixa de Dembélé i el poc rendiment de Deulofeu l’han reforçat en la idea d’oblidar el 4-3-3 en les grans ocasions. En aquest sentit, la seva aportació és interessant i juga amb les figures d’Iniesta i Paulinho en funció de moltes variables que, arribats a aquest punt de la temporada, ja són perfectament recognoscibles. La instauració del 4-4-2 és tot un fet. La història recent d’èxit blaugrana al voltant del mètode exclusiu que va convertir la idea de la Masia en una referència mundial ha passat a millor vida. Com a mínim, de moment. Adeu a una manera d’entendre el futbol i adeu, també, a la porta oberta del Camp Nou per als més joves. La nova manera de fer de Josep Maria Bartomeu i la seva màxima autoritat esportiva executiva del club, Pep Segura, planteja nous reptes des de noves mirades. Temps al temps per valorar els seus resultats i el canvi de rumb institucional.

De moment, per tant, cal viure amb la realitat actual. I aquesta ens diu que Valverde, amb onze futbolistes i mig, ha fet que el Barça mani a tot arreu. Serà suficient per arribar al final del trajecte amb títols? No hi ha precedents en el futbol modern i no sembla lògic jugar-se-la. El barcelonisme espera el retorn de qualitat de Dembélé, però hi ha massa peces amb poca aportació i nul·la capacitat per marcar les diferències que es pressuposen quan un jugador es posa la samarreta blaugrana. A més, Mascherano i Arda (i algú més) haurien de marxar. Aleshores, cal que arribin jugadors? Són prou els que són? Respostes: sí i no. La junta ha d’ajudar l’entrenador perquè el tècnic està vorejant el miracle i, segurament des d’aquesta premissa, s’entén el silenci de l’afició davant del canvi de personalitat de l’equip. Fer rendir al cent per cent poc més d’una desena de futbolistes cinc mesos més no sembla una tasca senzilla. Pel que fa a les lesions, mai se sap, però de moment estan sent benèvoles amb els blaugrana: Messi no ha tingut cap incidència, la qual cosa suposa la millor notícia possible per al Barça. Dels titulars, a més del 10, segueixen sense lesionar-se Ter Stegen, Rakitic, Sergio i Paulinho, més Piqué i Luis Suárez, sense problemes des de l’agost i Alba, només amb una petita sobrecàrrega. És a dir, dels onze titulars, Sergi Roberto, Umtiti i Iniesta han tingut lesions una mica més compromeses. Com tots ells haurien d’arribar a l’abril maig al dos-cents per cent per guanyar els títols, la resta de la plantilla hauria de ser útil per descarregar de minuts la primera unitat. Ho faran?

El desastre que ha forçat aquesta situació tan compromesa ha estat el capítol de contractacions dels últims temps. Ara sonen Coutinho (Liverpool, 150 milions), Arthur (Grêmio, 50), Mina (Palmeiras, una mica més de 9) i fins i tot algun nom de central europeu contrastat. Com en els vells temps. Com dèiem, una nova manera de fer (tan habitual, d’altra banda, en la majoria dels clubs de futbol del món) que només se suporta des de la victòria. Un club més. Això sí, amb Messi. Que no es refredi.