Probablement és un tòpic que es repeteix cada any, però no per això ens hem de cansar de recordar-ho: Catalunya és una gran potència esportiva internacional, molt per sobre del que li tocaria per la inversió que es fa respecte dels adversaris occidentals amb els mateixos habitants. El que fa més meritoris i rellevants els triomfs catalans és la diversitat d’esports i modalitats en què els nostres atletes són capaços de conquerir trofeus mundials i altres èxits arreu del món. Això nega aquella major per la qual sovint s’ha criticat el FC Barcelona com un club que es menja a Catalunya tot allò que no sigui el futbol. El Barça fa el seu camí, el que li pertoca com a club professional i marca mediàtica incomparable, i els altres equips i esportistes fan el seu i sovint ens trobem que tant uns com altres aixequen els trofeus més rellevants. Aquest 2017 han triomfat especialment Marc Márquez i Mireia Belmonte però la llista és interminable, començant pels campions d’Europa d’hoquei –Reus i Voltregà–, continuant per l’ascens del Girona FC i acabant per les gestes en alpinisme de Kilian Jornet, Ferran Latorre i Òscar Cadiach. Sovint celebrem aquests èxits, els mitjans els primers, sense entendre que els noms que apareixen al cim de la piràmide són fruit de la tasca gegantina dels clubs i les federacions del país, que han lluitat de vegades contra el seu propi estat. Una cosa mai vista.