Ernesto Valverde
Resultarà que Ernesto Valverde ha sortit encara millor del que esperàvem. Malgrat la col·lecció de maldecaps acumulats des de la fugida de Neymar, l’home s’ha mantingut tranquil, ferm, ocupant com cal un càrrec ben difícil. Ni un escarafall, fet insòlit en aquest món histriònic de mena. Fugint de caure en eufòries i afalacs superlatius, pengem-li ara una altra medalla gens menor, la d’assolir una tàcita unanimitat en el barcelonisme. Amb ell, els ismes es mostren d’acord sense expressar-ho obertament, utòpica realitat. Tothom havia arribat a la conclusió que d’on no n’hi ha no en pot rajar, comprovades les limitacions de la plantilla. Ell, en canvi, treu pans del talent ja conegut, prodigi sempre enaltit des de la mística catalana. A còpia de normalitzar-ho tot, aquest cirurgià no sembla intervenir amb el bisturí i va en camí de forjar un equip de solidesa sorprenent. Ja que hi som, adjudiquem-li altres prodigis. Per exemple, que Messi accepti la seva condició de mortal i reconegui en públic que ja li toca algun descans a la banqueta. Com va demostrar al Bernabéu, ja no cal ni que corri per dominar l’escena. Per cert, vèncer al cau del llop amb Vermaelen, Paulinho i la cirereta final d’Aleix forja un relat impensable que tapa qualsevol bri de crítica entre els culers, tan avesats a la punyeta de posar un però a tot. A poc a poc, l’orfebre Valverde va incorporant instruments a l’orquestra quan la lògica apuntava a la interpretació desafinada, i aconsegueix que el conjunt rutlli en un prodigiós, també imperceptible, concert de mà esquerra. A sobre, mira d’ordenar aquell caòtic fons d’armari que no servia ni per canviar de muda. A còpia de sàvia administració, ha recuperat gent com Denis Suárez i Alcácer, a qui hom donava per perduts. Si aconsegueix l’extrem de convertir André Gomes en valor afegit, aleshores ja li podeu estendre la renovació sense necessitat d’espera, que als entrenadors se’ls pot exigir professionalitat i recursos, però miracles no, que manegar temes sobrenaturals no forma part de l’ofici.
Deixant de banda que la directiva continuï amb la seva proverbial flor allà on imagineu, aquella que els fa escapar il·lesos de grans atzucacs, arribarà el moment de reconèixer el treball i concedir a l’entrenador la copresidència efectiva de l’entitat, fins ara, com sabeu, ocupada exclusivament per Leo Messi. Posats a demanar, no aniria malament que li pugés una mica l’èxit al cap i exigís que el mercat hivernal li porti els reforços desitjats, més enllà d’aquest Coutinho amb qui s’ha encaparrat la premsa per fer bullir l’olla i les portades. Si, amb aquesta plantilla, Valverde és capaç d’arribar al final del camí amb la lliga al sarró i aspiracions europees, hauran de fer lloc al costat de l’estàtua d’en Kubala per erigir-li’n una en agraïment. Un gran equip no és qüestió de col·leccionar figures, tal com s’entesten a errar els directius, sinó d’obtenir un majúscul rendiment dels ingredients que t’han deixat a la cuina i has de preparar com a xef de categoria. Renoi amb Valverde, tan formigueta que semblava. Ens ha fet oblidar i conformar-nos amb la idea que el futbol del Barça ja no brilla com abans, un altre mèrit a la llista. Amb el que té, impossible demanar-li més. Ha transformat la por en esperança com si girés un mitjó. Un triomf indiscutible.