Resul­tarà que Ernesto Val­verde ha sor­tit encara millor del que esperàvem. Mal­grat la col·lecció de mal­de­caps acu­mu­lats des de la fugida de Ney­mar, l’home s’ha man­tin­gut tran­quil, ferm, ocu­pant com cal un càrrec ben difícil. Ni un esca­ra­fall, fet insòlit en aquest món his­triònic de mena. Fugint de caure en eufòries i afa­lacs super­la­tius, pen­gem-li ara una altra meda­lla gens menor, la d’asso­lir una tàcita una­ni­mi­tat en el bar­ce­lo­nisme. Amb ell, els ismes es mos­tren d’acord sense expres­sar-ho ober­ta­ment, utòpica rea­li­tat. Tot­hom havia arri­bat a la con­clusió que d’on no n’hi ha no en pot rajar, com­pro­va­des les limi­ta­ci­ons de la plan­ti­lla. Ell, en canvi, treu pans del talent ja cone­gut, pro­digi sem­pre enal­tit des de la mística cata­lana. A còpia de nor­ma­lit­zar-ho tot, aquest cirurgià no sem­bla inter­ve­nir amb el bis­turí i va en camí de for­jar un equip de soli­desa sor­pre­nent. Ja que hi som, adju­di­quem-li altres pro­di­gis. Per exem­ple, que Messi accepti la seva con­dició de mor­tal i reco­ne­gui en públic que ja li toca algun des­cans a la ban­queta. Com va demos­trar al Ber­nabéu, ja no cal ni que corri per domi­nar l’escena. Per cert, vèncer al cau del llop amb Ver­ma­e­len, Pau­linho i la cire­reta final d’Aleix forja un relat impen­sa­ble que tapa qual­se­vol bri de crítica entre els culers, tan ave­sats a la punyeta de posar un però a tot. A poc a poc, l’orfe­bre Val­verde va incor­po­rant ins­tru­ments a l’orques­tra quan la lògica apun­tava a la inter­pre­tació des­a­fi­nada, i acon­se­gueix que el con­junt rut­lli en un pro­digiós, també imper­cep­ti­ble, con­cert de mà esquerra. A sobre, mira d’orde­nar aquell caòtic fons d’armari que no ser­via ni per can­viar de muda. A còpia de sàvia admi­nis­tració, ha recu­pe­rat gent com Denis Suárez i Alcácer, a qui hom donava per per­duts. Si acon­se­gueix l’extrem de con­ver­tir André Gomes en valor afe­git, ales­ho­res ja li podeu esten­dre la reno­vació sense neces­si­tat d’espera, que als entre­na­dors se’ls pot exi­gir pro­fes­si­o­na­li­tat i recur­sos, però mira­cles no, que mane­gar temes sobre­na­tu­rals no forma part de l’ofici.

Dei­xant de banda que la direc­tiva con­tinuï amb la seva pro­ver­bial flor allà on ima­gi­neu, aque­lla que els fa esca­par il·lesos de grans atzu­cacs, arri­barà el moment de reconèixer el tre­ball i con­ce­dir a l’entre­na­dor la copre­sidència efec­tiva de l’enti­tat, fins ara, com sabeu, ocu­pada exclu­si­va­ment per Leo Messi. Posats a dema­nar, no ani­ria mala­ment que li pugés una mica l’èxit al cap i exigís que el mer­cat hiver­nal li porti els reforços desit­jats, més enllà d’aquest Cou­tinho amb qui s’ha enca­par­rat la premsa per fer bullir l’olla i les por­ta­des. Si, amb aquesta plan­ti­lla, Val­verde és capaç d’arri­bar al final del camí amb la lliga al sarró i aspi­ra­ci­ons euro­pees, hau­ran de fer lloc al cos­tat de l’estàtua d’en Kubala per eri­gir-li’n una en agraïment. Un gran equip no és qüestió de col·lec­ci­o­nar figu­res, tal com s’entes­ten a errar els direc­tius, sinó d’obte­nir un majúscul ren­di­ment dels ingre­di­ents que t’han dei­xat a la cuina i has de pre­pa­rar com a xef de cate­go­ria. Renoi amb Val­verde, tan for­mi­gueta que sem­blava. Ens ha fet obli­dar i con­for­mar-nos amb la idea que el fut­bol del Barça ja no bri­lla com abans, un altre mèrit a la llista. Amb el que té, impos­si­ble dema­nar-li més. Ha trans­for­mat la por en espe­rança com si girés un mitjó. Un tri­omf indis­cu­ti­ble.