Ens guardem l’onada espontània de reconeixement, que haurà sorprès el mateix interessat, i refusem els tòpics tronats, aquells llocs comuns sobre la natura de l’ofici o les meravelles derivades de caure en gràcia. Preferim refugiar-nos en la història per situar el protagonista allà on mereix, primum inter pares. En un recorregut que haguéssim desitjat encara més llarg i fructífer per l’egoisme consubstancial a l’aficionat, ha demostrat un carisma similar al que veneraven les besàvies en Ricardo Zamora, tan altiu com el primer mite dels tres pals culers. Hauria merescut un Alberti que li dediqués odes immortals, com les que perpetuaren Plattkó en l’imaginari blaugrana. Aquest no venia de lluny. Era de casa, de la Masia. Lluïa la valentia dels baixets temeraris, com Ramon Llorens i Pepe Nogués, disposats a tapar carències a còpia de coratge. Tan discret i lliurat com Velasco, capaç d’acceptar banquetes i jugar-se la vista per l’equip. Igualava, perquè superar era impossible, la fatxenderia esclatant d’autoestima de l’Antoniu Ramallets sense sentir la necessitat que l’estadi li repassés el nom a cada parada, allargassant l’última vocal en senyal d’homenatge. No mostrava la sobrietat gairebé monacal que ens guanyava de Salvador Sadurní, amic del silenci i la modèstia. No va ser un sacrificat com Peio Artola, afusellat en cada matx. Ni s’adornava com Miguel Reina, que això no casava amb l’esperit de l’entitat. Tampoc calia que emplenés l’escena, tal com ho aconseguia de natural l’entranyable Urruti. Segurament, poc combregava amb l’opinió d’en Zubi, que preferia la col·locació a qualsevol altra virtut i mai no s’estirava si sabia que allò no tenia remei, camí de convertir-se en gol o gol. En cap moment va patir sacrificis insuportables com els de Lluís Miró, cremat en una tarda de conspiració a Chamartín. Fa molt que va escapar de la llista de prescindibles, dels situats a la segona filera, incapaços per les més diverses raons de compensar-nos amb l’essència exigida al porter del Barça: simplement, i significa demanar-ho tot, que aturi les poques que vindran. Si us plau, que no te’l facin, no te’n deixis fer cap. Ni un. No badis, que el porter queda retratat per sistema, així d’implacable és la natura del càrrec.

A més d’aquesta respectable llista, gràcies a indiscutibles així queden oblidats els neguits que ens procuraven tants altres, aquells dels quals recelàvem, als que no lliuràvem l’únic patrimoni existencial d’un porter: confiança. Tants i tants, d’aquests. Quants? Un centenar llarg, potser? En canvi, a ell el recordarem com el millor a partir de dues simples inicials de síntesi essencial, dues V que imaginem a la mà enlaire de Churchill quan volia transmetre desig de victòria als seus i aconseguia que tot un món en guerra l’imités el gest, convençuts que ell era el millor guia. I V.V., el guardià preferit. Ja no calen els afalacs, ni els agraïments ni les líriques un cop comprovat que has estat únic. Des de la samarreta, el teu número u marxa als prestatges de la història blaugrana amb naturalitat, sense escarafalls. Apagarem el llum, si vols, però allà et quedes, ben instal·lat. Ha valgut la pena i només ens resta situar, agrair, reconèixer el formidable full de serveis d’un porter incomparable. Ni Ramallets, imagina’t si n’era de bo, en Víctor Valdés.