Elionor de Tots els Sants és la princesa de Girona. No en té la culpa, és clar. Potser quan sigui major d’edat renunciarà al títol. Ho farà si és prou intel·ligent i vol venir sense que el seu passeig es converteixi en un walk of shame. Aquí els Borbons no és que siguin mal vistos només perquè viuen, com diu el tòpic, a cos de rei, sinó perquè el seu pare hauria atonyinat a tots els que portàvem una papereta a les mans l’1 d’octubre. Ho vam entendre amb el seu discurs del 3 d’octubre, amb aquella cara perfilada amb un sadisme forçat. Encara sort que no era un führer del 1939, si no ja estaríem tots amagats a Perpinyà o més enllà.

Felip V+1 ja ha dit a Elionor, amb només 12 anys, pobreta, que la seva vida s’ha de guiar “permanentment” per la Constitució espanyola, la que permet atonyinar els seus súbdits, afegeixo. No sé com porta la princesa els estudis constitucionals, perquè això, en els publireportatges d’aquests últims dies en els mitjans del règim no ens ho han explicat. El primer que hauria de saber és què diu el redactat de l’article 57, sobretot per entendre quin tipus d’estat medieval és encara l’espanyol. El varó (home) té preeminència sobre la dona a l’hora d’heretar la corona. Això no passa en les altres monarquies modernes d’Europa. Tampoc m’agraden, però almenys tenen la decència de considerar aquesta llei sàlica una rèmora incompatible amb la societat moderna.

N’hi ha que em diuen que gràcies a l’article en qüestió es va evitar que la infanta Helena heretés la corona, però tampoc s’atreveixen a argumentar quin hauria estat el problema de posar-la en el tron perquè es veu que explicitar alguna cosa sobre les seves capacitats o incapacitats podria ser motiu de querella o pitjor. Elionor només podrà ser reina si Felip VI no té un altre hereu que sigui noi. Desitjo que tingui més fills. “Fes l’amor i no la guerra als catalans”, és el que li diria si me’l trobés pel carrer, que no serà el cas. Les feministes espanyoles i moltes catalanes d’esquerres –ara penso en Isabel Coixet, sempre em ve al cap el mateix nom– no diuen res de l’article 57. O també tenen por de la infanta Helena o pensen com Rajoy quan se li pregunta sobre la igualtat entre homes i dones: “No ens fiquem en aquestes coses.”

Que els espanyols tinguin una monarquia amb un rei a qui la majoria venera no hauria de ser el meu problema, però és curiós que l’adoració que senten per ell i tot el que representa és ben transversal, com el nostre sobiranisme. Però això seu és més greu. A aquesta festa de l’amor, de llepar peus i altres coses, s’hi van afegint cada vegada més antics partits republicans, mitjans d’esquerres i l’aristocràcia i l’alta burgesia catalana del pont aeri, que veu Felip VI com l’hereu no només del testament de Franco, sinó de la sang real de Jesús, quan aquest va arribar de Terra Santa a Europa i va escampar el seu llinatge sagrat, com diuen alguns, entre alguns pocs escollits.

Del rei, ni ara que té 50 anys ni quan en tingui 80, n’espero res, però potser la filla Elionor ens dona una sorpresa, munta un grup de punk i canta amb ràbia desenfrenada el God save the queen a l’estil Sex Pistols.