No mireu Valverde
Barça, 1 - València, 0. Tot dit en les primeres pàgines de L’Esportiu. Avui ens quedem amb el tancament del mercat d’hivern. Hi ha clubs en què el president és omnipresent. N’hi ha d’altres que qui mana, en matèria de futbol, és el vicepresident. En altres casos pren importància la figura de l’entrenador. I encara hi ha una quarta modalitat en què qui decideix és el director tècnic. Acceptant que en totes les fórmules hi ha matisos, aquest darrer cas seria el que hi ha avui al Barcelona. Per desig de Josep Maria Bartomeu, Pep Segura és l’amo de la pilota a can Barça.
Simplificant una mica la seva feina –que és molt complex–, la funció de Segura és pensar en tot el futbol del club, el professional i el del planter. Ell ha de tenir una visió global que li permeti prendre les millors decisions. Per posar un exemple. Imaginem que el primer equip necessita un defensa central. La teoria diu que Segura hauria de cridar els seus col·laboradors –per cert, en té moltíssims–. El primer, Robert Fernández, que consta com a secretari tècnic del futbol professional. “Com ho veus, Robert?” I José Mari Bakero i Guillermo Amor, responsables del futbol formatiu professional (Barça B i juvenils). “Tenim cap nano per pujar ara?” També Jordi Roura i Aureli Altimira, del futbol formatiu amateur (de cadet a prebenjamí). “En quants anys tindrem un central per al primer equip?” Depenent de les respostes, caldria escoltar els responsables dels vistaires. Finalment, Pep Segura hauria d’analitzar la situació i decidir què s’ha de fer per omplir aquesta plaça, amb futbolistes de casa o de fora, de més o de menys edat, amb alta o moderada inversió.
La teoria, però, a can Barça no es du a la pràctica. Sense saber ben bé per què es doblen els càrrecs o, fins i tot, per què es mantenen en l’organigrama figures sense responsabilitat o funció, la realitat és que ni la ronda de consultes existeix ni el funcionament de l’entitat és rodó. El moment ha posat en qüestió la mirada tècnica del club, des del primer fins al darrer equip i, en tots els casos, amb un clar perjudicat: la Masia. Com és possible que el planter no sigui capaç de produir el quart central del primer equip i s’hagi de fitxar Yerri Mina? El filial en té cinc, però cap format a casa. Tots cinc, fitxats o cedits, sense els fonaments que calen per jugar al Camp Nou. I cal fitxar un futbolista jove perquè tampoc hi ha cap juvenil en perspectiva? Ni cap cadet? Aleshores, que està passant en el futbol de base? Falla la captació? O la formació? O exactament què?
Passa que les directrius de Pep Segura han canviat la mirada i, per tant, el format habitual i tan exitós viscut en les darreres dècades a la Masia. Els futbolistes formats fins ara no serveixen per al seu projecte, perquè ell entén el futbol d’una altra manera. Ni bona part dels entrenadors. Ni els responsables de la metodologia. Ni la filosofia. I per això el Barça B ha hagut de fitxar quinze futbolistes! I per això el físic torna a ser un element fonamental en el planter. I per això a la ciutat esportiva Joan Gamper tothom es posa les mans al cap. Error o encert? El temps ho dirà. El que queda clar és que el Barcelona s’exhibeix ara amb un vestit ben diferent al que el va convertir en la referència mundial. I els joves marxen perquè el trajecte per fer realitat els seus somnis d’arribar al primer equip del Barça ha patit un curtcircuit estructural inesperat. I què en diu de tot plegat el president Bartomeu?
I Valverde? Doncs, ras i curt, no intervé en cap d’aquests processos. Treballa centrat en el primer equip i mira d’obtenir els millors resultats possibles. I té la sort de comptar amb Messi, el crac que ho tapa tot. També els processos de futur del Barcelona.
“Democràcia defectuosa”
Una broma. Això és el que pensa d’Espanya l’índex de l’Economist Intelligence Unit. Diu que és una democràcia defectuosa. Fins a l’1-O es veu que era una “democràcia plena”. Ni el millor acudit de l’Eugenio. Vergonya i fàstic. Tenim pressa.