Anem perdent llençols dialèctics a cada bugada. El simbòlic club dels catalans ha deixat de plantejar-s’ho tot, pèssima notícia. Després de la fallida moció de censura, adeu a qualsevol rastre d’oposició. I no passa res. Ara certifiquem que ja no existeix debat a can Barça després de l’1-O. En altres èpoques, jugar a porta tancada hauria provocat un guirigall saludable entre una massa social viva i participativa. Ja no paga la pena discutir encara si el Barça havia de jugar o no. Només constatem l’absoluta falta de reflexió posterior, com si fes nosa pronunciar-se pel bé de l’entitat. Ens distingia i enfortia la discussió constant, tret diferencial de ser, en efecte, Més que un club. Aquest bròquil s’ha acabat. Les energies es concentren exclusivament en el front esportiu del primer equip, res més no importa, sigui en l’examen de la gestió, les seccions o el futbol de base. Tot queda centrat en l’arribada de Coutinho i les expectatives de mantenir competitivitat quan toqui jugar-se els títols. Això, exclusivament. Res més.

En canvi, per la part posterior de l’escenari, aquella que no tapa Messi, continua passant de tot i en abundància. Ningú es planteja d’on surten els diners per a tants dispendis, si la tresoreria del club pot aguantar aquestes sotragades de talonari. Tampoc apareixen ni preocupen els retards de l’Espai Barça ni la segona temporada calamitosa de la secció de bàsquet, ara ja resignada a perdre. Com que ningú exigeix explicacions, els gestors agraeixen el detall i no les donen. Ja no ofereixen ni respostes banals, no se’ls fiscalitza. El cim de la perplexitat arriba en comprovar la situació del filial, convertit en un autèntic vodevil de portes giratòries on entren i surten jugadors en cada moment sense que puguem endevinar qui escriu el guió i per on va la trama. Costa d’empassar això que les promeses marxin per motius estrictament econòmics quan la tossuda evidència demostra la inviabilitat d’arribar al primer equip. Aquell ascensor tan gràfic fa anys que està espatllat i a cap responsable de la junta li abelleix arranjar-lo. És més fàcil presentar excuses com aquella sensacional de les collites de patates mentre l’observador albira unes lluites de poder internes capaces de competir amb les polítiques. El cost del segon equip s’ha disparat de manera exponencial, tot i que ningú pregunti quan costa la broma ni quin criteri se segueix, en cas que existeixi. Hi ha molts clubs de segona que envegen aquest pressupost, conscients que tenir-lo implicaria lluitar per l’ascens. Aquí, on l’ascens només és personal i meritori, no puja ningú. I a ningú se li acudeix preguntar el perquè de tants cops de timó a la recerca d’una direcció correcta que el GPS del club no sap trobar. D’acord, el país i la seva gent tenen altres prioritats en un moment com aquest, però d’aquí a deixar el Barça sense debat, sense pressió de fer-ho bé, sense exigir raonaments i bon govern hi ha una distància sideral. I perillosa en un club que, fins ara, resultava radicalment democràtic. Avui, derbi. I tornem-hi amb la murga de l’Espanyol de Cornellà. Els esperpents del comitè de competició o l’interès del periodisme groc a convertir Piqué en diana de l’envejós rau-rau que provoca un Barça líder en la lliga. Amb la distracció de cada moment sembla que ja n’hi ha prou.