Anem per­dent llençols dialèctics a cada bugada. El simbòlic club dels cata­lans ha dei­xat de plan­te­jar-s’ho tot, pèssima notícia. Després de la fallida moció de cen­sura, adeu a qual­se­vol ras­tre d’opo­sició. I no passa res. Ara cer­ti­fi­quem que ja no exis­teix debat a can Barça després de l’1-O. En altres èpoques, jugar a porta tan­cada hau­ria pro­vo­cat un gui­ri­gall salu­da­ble entre una massa social viva i par­ti­ci­pa­tiva. Ja no paga la pena dis­cu­tir encara si el Barça havia de jugar o no. Només cons­ta­tem l’abso­luta falta de reflexió poste­rior, com si fes nosa pro­nun­ciar-se pel bé de l’enti­tat. Ens dis­tin­gia i enfor­tia la dis­cussió cons­tant, tret dife­ren­cial de ser, en efecte, Més que un club. Aquest bròquil s’ha aca­bat. Les ener­gies es con­cen­tren exclu­si­va­ment en el front espor­tiu del pri­mer equip, res més no importa, sigui en l’exa­men de la gestió, les sec­ci­ons o el fut­bol de base. Tot queda cen­trat en l’arri­bada de Cou­tinho i les expec­ta­ti­ves de man­te­nir com­pe­ti­ti­vi­tat quan toqui jugar-se els títols. Això, exclu­si­va­ment. Res més.

En canvi, per la part poste­rior de l’esce­nari, aque­lla que no tapa Messi, con­ti­nua pas­sant de tot i en abundància. Ningú es plan­teja d’on sur­ten els diners per a tants dis­pen­dis, si la tre­so­re­ria del club pot aguan­tar aques­tes sotra­ga­des de talo­nari. Tam­poc apa­rei­xen ni pre­o­cu­pen els retards de l’Espai Barça ni la segona tem­po­rada cala­mi­tosa de la secció de bàsquet, ara ja resig­nada a per­dre. Com que ningú exi­geix expli­ca­ci­ons, els ges­tors agra­ei­xen el detall i no les donen. Ja no ofe­rei­xen ni res­pos­tes banals, no se’ls fis­ca­litza. El cim de la per­ple­xi­tat arriba en com­pro­var la situ­ació del filial, con­ver­tit en un autèntic vode­vil de por­tes giratòries on entren i sur­ten juga­dors en cada moment sense que puguem ende­vi­nar qui escriu el guió i per on va la trama. Costa d’empas­sar això que les pro­me­ses mar­xin per motius estric­ta­ment econòmics quan la tos­suda evidència demos­tra la invi­a­bi­li­tat d’arri­bar al pri­mer equip. Aquell ascen­sor tan gràfic fa anys que està espat­llat i a cap res­pon­sa­ble de la junta li abe­lleix arran­jar-lo. És més fàcil pre­sen­tar excu­ses com aque­lla sen­sa­ci­o­nal de les colli­tes de pata­tes men­tre l’obser­va­dor albira unes llui­tes de poder inter­nes capa­ces de com­pe­tir amb les polítiques. El cost del segon equip s’ha dis­pa­rat de manera expo­nen­cial, tot i que ningú pre­gunti quan costa la broma ni quin cri­teri se segueix, en cas que exis­teixi. Hi ha molts clubs de segona que enve­gen aquest pres­su­post, cons­ci­ents que tenir-lo impli­ca­ria llui­tar per l’ascens. Aquí, on l’ascens només és per­so­nal i meri­tori, no puja ningú. I a ningú se li acu­deix pre­gun­tar el perquè de tants cops de timó a la recerca d’una direcció cor­recta que el GPS del club no sap tro­bar. D’acord, el país i la seva gent tenen altres pri­o­ri­tats en un moment com aquest, però d’aquí a dei­xar el Barça sense debat, sense pressió de fer-ho bé, sense exi­gir rao­na­ments i bon govern hi ha una distància side­ral. I peri­llosa en un club que, fins ara, resul­tava radi­cal­ment democràtic. Avui, derbi. I tor­nem-hi amb la murga de l’Espa­nyol de Cor­nellà. Els esper­pents del comitè de com­pe­tició o l’interès del peri­o­disme groc a con­ver­tir Piqué en diana de l’envejós rau-rau que pro­voca un Barça líder en la lliga. Amb la dis­tracció de cada moment sem­bla que ja n’hi ha prou.