Els que érem seguidors del Barça de bàsquet en les èpoques glorioses d’Epi, Solozábal, Norris, Sibilio, De la Cruz i tants altres grans mites del Palau veiem amb tristor el desgavell de la secció en els últims dos anys. Eren temps en què arribar a la final a quatre es donava gairebé per segur –el nivell de dificultat era més baix que ara– i en què després lamentàvem no alçar el títol, un dèficit que va marcar una generació de seguidors que no ens acontentàvem amb les recopes tot i que en gaudíem. Això sí, sense la mateixa intensitat que amb el triple de Solozábal en la copa de Valladolid contra el Madrid, una dècima de segon màgica de les vides dels que ja tenim una edat. La lesió de Norris a Saragossa, una Jugoplastika de talent immens que ens va guanyar dues finals seguides liderada per Toni Kukoc i Dino Radja ens feien emprenyar perquè el nostre equip, del qual estàvem molt orgullosos, no acabava de guanyar la copa d’Europa. Finalment, l’any 2003, el Palau va ser testimoni del primer gran títol europeu amb Bodiroga de líder i MVP de la final contra el Benetton Treviso. Fucka també va ser fonamental en un equip dirigit per Svetislav Pesic. Després fins i tot vam repetir amb Xavi Pascual de tècnic i Navarro d’MVP de la final. Ell, l’aler del planter, és l’únic que ha guanyat els dos títols. L’equip estava sempre entre els favorits i oferia espectacle. Ara, no té solidesa i fa llàstima sovint. Ja la va fer el curs passat. Els temps han canviat, però vist des de fora no sembla que canviar tants jugadors cada temporada sigui una solució òptima. És cert que el Barça no està en el perfil més alt quant als pressupostos de l’Eurolliga, però també és veritat que el seu rendiment ha estat molt fluix malgrat que, paradoxalment, va ser capaç de vèncer al Palau el CSKA i l’Olympiacòs, tot just els dos primers del Top 16. Són victòries de prestigi, fuetades puntuals d’encert, concentració i competitivitat en el context de mediocritat d’un equip que ha perdut partits inversemblants en què tenia avantatges presumptament sòlids que va dilapidar, una mostra de desconcentració molt criticable. No es pot demanar que l’equip jugui la final a quatre cada any o que guanyi sempre títols, però sí que se li ha d’exigir un rendiment més digne que el que ha donat els dos últims anys. Dijous, les cares dels aficionats del Palau eren desencoratjadores. El Barça necessita jugadors amb caràcter i recuperar el paper del seu planter per tornar a ser un equip respectat i no haver de dependre any rere any de la possible sinergia de milers de fitxatges. La motxilla, com deia dijous Pierre Oriola en acabar el partit contra l’Olimpia Milan, es fa cada cop més grossa i pesa molt.