El barcelonisme somreia fa setmanes amb la davallada del Real Madrid en la lliga i la copa del Rei, i es fregava els ulls de contemplar com la distància amb l’etern rival era sideral i com quedaven descartats de la lluita pel títol ben aviat. Fruit de la teoria dels vasos comunicants i, no ens enganyem, per fer escarni dels diversos ridículs blancs, el món culer mirava més cap al Santiago Bernabéu que no pas cap al Wanda Metropolitano, on resideix l’únic i veritable equip que disputarà la lliga al Barça de Valverde. Dos empats consecutius –contra l’Espanyol i, el més sorprenent, contra el Getafe, al Camp Nou– han reduït l’avantatge a 7 punts. Aquest encara és prou considerable, però és innegable que els blaugrana han perdut una part, petita, del gran coixí que havien acumulat després d’una primera volta de rècord. Diumenge es van perdre dos punts a casa que en les travesses de l’equip de cara al tram decisiu del campionat no estaven previstos.

Les cares dels jugadors al final del partit contra el Getafe així ho demostraven. La part positiva d’aquesta petita ensopegada és que reforçarà el discurs de Valverde i de la plantilla que la lliga encara no està guanyada i que caldrà suar-la de valent perquè ningú els regalarà res. La gran distància que el Barça tenia respecte als seus perseguidors va impregnar l’ambient d’una sensació que el títol ja estava sentenciat. I no és així de cap de les maneres. Aquest article no és un intent de rebaixar el clima d’optimisme que es viu en el barcelonisme perquè les coses s’estan fent molt bé, però sí per recordar que darrere del Barça hi ha un equip extremadament competitiu que sense fer un gran joc en els últims partits els està tirant endavant amb triomfs per la mínima. El conjunt d’El Cholo Simeone, després d’un inici irregular, ha ensumat la sang i intentarà fins al final aprofitar qualsevol ensopegada blaugrana. El partit contra l’Atlético del dia 4 de març sí que podria ser clau per assestar un cop en la lliga. Fins a aquesta cita, els de Valverde tenen tres partits, dos dels quals fora de casa, contra l’Eibar i Las Palmas, i un al Camp Nou, contra el Girona. Els madrilenys, per contra, en juguen dos al Wanda Metropolitano, contra l’Athletic i el Leganés, i visiten el feu del Sevilla. No m’atreviré a dir que el Barça té més bon calendari, perquè l’última jornada ha desmuntat qualsevol predicció –qui s’hauria atrevit a dir que no farien cap gol al Getafe– i perquè arribats a aquest punt del campionat alguns equips es poden convertir en més perillosos que d’altres, a priori, de més qualitat. Sense anar més lluny, Las Palmas, jugant-se el descens, pot ser més competitiu que un Athletic en hores baixes que es manté en zona de ningú, però que veu el descens encara de lluny.

Tampoc no s’ha d’oblidar que entre l’Eibar i el Girona, el Barça haurà d’afrontar una eliminatòria de Champions molt exigent contra el Chelsea, mentre que l’Atlético juga contra el Copenhaguen en els setzens de l’Europa League.

Benvingut, doncs, el toc d’atenció d’aquests dos últims empats per recordar que la distància, per molt gran que sigui, es pot escurçar i que la millor manera que no s’escapi aquesta lliga és seguir pensant partit a partit i lluitant per cada triomf com si fos el primer.