No qua­dra que la situ­ació del Joven­tut de Bada­lona s’anunciés dilluns com a ter­mi­nal i només cinc dies abans hagués can­viat d’entre­na­dor, que vol dir un con­tracte nou i una indem­nit­zació. Tam­poc és lògic que entre les coses amenaçades si el club no rep diners imme­di­a­ta­ment hi hagi el des­plaçament del 4 de març a Sevi­lla, quan si alguna cosa ha estal­viat aquest curs han estat viat­ges. Eli­mi­nat en la segona prèvia de la FIBA Cham­pi­ons Lea­gue, no va fer el viatge de la ter­cera a Bonn ni els set de la fase de grups, ini­ci­al­ment pre­vis­tos en un retorn a Europa que sí que va ser­vir per jus­ti­fi­car l’aug­ment de quo­tes dels socis.

Quan perds amb el Kataja –és sisè d’onze equips en la lliga fin­lan­desa– queda al des­co­bert que alguna cosa deus fer mala­ment més enllà dels diners. I quan fruit dels teus errors l’abisme truca a la porta, cal un boc expi­a­tori a qui car­re­gar tots els mals. Qui millor que l’Ajun­ta­ment, com­promès a aju­dar la Penya com a actiu que és de Bada­lona, però que, en exer­cici de res­pon­sa­bi­li­tat, vol anar amb peus de plom, més ara que la via de traspàs de diners públics al club està sota sos­pita. Ves que una cosa no tin­gui més a veure amb l’altra del que no sem­bla, i que aquesta pressió des­es­pe­rada no ama­gui certa intenció de girar l’opinió pública de la Bada­lona verd-i-negra con­tra l’alcal­dessa Saba­ter, pen­jant-li el mort que no ajuda la Penya quan el seu ante­ces­sor, Xavier García Albiol, ara con­tra les cor­des, sí que ho feia mal­grat que les for­mes fos­sin, pre­sump­ta­ment, poc clares.

Jua­nan Mora­les diu que no fa política, però en la no con­demna dels atacs a les ins­ti­tu­ci­ons i la democràcia (un silenci ben con­tes­tat per l’afició) va que­dar clar que en fa i en quina direcció. Si a la llotja de l’Olímpic s’han fet la pel·lícula que sig­na­ran el pri­mer des­cens, tan­ca­ran el club, se’n ren­ta­ran les mans i la gent verd-i-negra encara els feli­ci­tarà per haver fet tot el que han pogut, des­per­tin del somni. Algú pot­ser sí que els aplau­dirà. Els que som de la Penya, no. Les rodes de molí tenen un límit.