Dilema digne de Hamlet: fer rotacions o no fer rotacions? Heus aquí l’hipotètic problema que no caldria ni plantejar a Valverde, home d’escasses punyetes. A Eibar el tècnic va preferir praxi a teoria, tocar de peus a terra abans que gronxar-se en entelèquies. Un cop acabat el matx, la vivència li va atorgar la raó. A una visera lateral d’Ipurúa s’hi pot llegir “Un altre futbol és possible”. I tant. El xeic del PSG, sense anar més lluny, n’hauria de prendre nota. Més val un àlbum consistent, amb les tapes que forgi un orfebre competent com Mendilibar, que no pas gastar-te barbaritats aplegant un munt de cromos llampants, impossibles de convertir en col·lectiu harmònic. Allà, al País Basc, han reciclat una bona colla de jugadors rebotats d’altres modestos i volen com avions. El Barça va passar 90 minuts emprenyat per un núvol d’abelles. Impossible desempallegar-se’n. Atorguem-los, doncs, el mèrit que correspon. L’equip va haver de gruar força, malgrat posar en escena l’onze de gala, bell eufemisme que ajuda a disfressar la carència d’alternatives fiables. Quan te’n refies d’onze, amb aquells onze vas, malgrat que les pilotes dividides fossin per a ells, que ells posessin la verticalitat, ensenyessin les urpes, practiquessin una pressió exasperant i fessin tot el que calia i que podien per treure el poderós invicte de polleguera. Alguns blaugrana van quedar esborrats i uns altres van aguantar. Tret de Messi, que aquest juga a banda i mereix per costum articles personalitzats. Ahir va avivar una espurna d’esperança en el desig de veure’l perpetuat al camp per secula seculorum. Resulta viable que, quan arribi a veterà, practiqui el nou invent del walking game, jugar caminant, entre línies, dirigint l’orquestra i decidint quan li doni la gana, sense córrer, nosa pròpia de limitats mortals. Precisem que no es tracta d’un retret, sinó d’eixamplar l’enciclopèdia d’elogis dedicats a l’argentí. Descansa quan li plau, adopta posat de turista que rambleja i domina l’escenari a pràctica voluntat. Que és, al cap i a la fi, del que es tracta si oblidem els romanços.

En cas que els tòpics tribuners insisteixin a sembrar dubtes i pessimismes de cara a Stamford Bridge, recordin que ahir es tractava de guanyar o guanyar, que no és cap dilema, sinó una obligació. Deixem-nos d’arrogàncies pròpies de rics i farts per reconèixer la proesa de col·locar al mapa del futbol europeu un poble que no arriba als vint mil habitants com a lliçó de la qual mig món hauria de prendre nota. L’Eibar va fer, amb onze i amb deu, un partit primorós, majúscul, formidable en tots els sentits del joc. Va reduir el Barça a una expressió mínima, mèrit a l’abast de ben pocs. Recuperaven, corrien, buscaven, arriscaven, s’atrevien i un munt de verbs afegits vinculats a la voluntat i l’esforç. I al final, van perdre, ves per on. Que t’emportis tres punts d’aquesta ratonera, d’un parany verinós, també comporta traure’s el barret davant la fiabilitat dels onze de sempre, els titulars, que la resta és comparsa i potser en algun moment de la temporada s’acabi notant i pagant. Però mentrestant, endavant les atxes. Uns hi van posar la vida, els altres es van emportar el botí a la caixa i la resta ja podem seguir distrets amb l’ou i la gallina parlant de rotacions. No es tracta d’això. Només de vèncer, fita que t’asseguren els futbolistes que tots coneixem amb el tal Messi al capdavant.