notes al marge
La por
Fa massa temps que molts aficionats de l’Espanyol viuen amb por a l’hora d’anar a l’estadi. Ha arribat el moment de dir prou, de no callar i de tallar de soca-rel una deriva perillosa que amenaça de fer saltar pels aires la cohesió a les grades. Diumenge va ser una agressió ideològica per una estelada, però si fos per una rojigualda estaríem parlant de la mateixa cosa: violència, un fet intolerable. L’Espanyol té al davant un repte majúscul, que és fer fora la xacra d’ultres i radicals que segueixen pul·lulant per l’estadi. La creació de la Grada Canito, amb el suport de l’entitat, ha fet que els elements més subversius es repartissin per tot el camp. Una situació motivada per la negativa d’acceptar el codi disciplinari imposat pel col·lectiu d’animació. Ara aquest grupuscle d’aficionats radicals es dedica a amenaçar de manera sistemàtica qui no pensa o no actua com ells. Una violència, que diumenge va ser física, però que de vegades es disfressa de mirades inquisidores o d’algun insult camuflat a l’entrada o a la sortida de l’estadi. Radicals que actuen com a perdonavides i que en els últims anys han revifat a l’aixopluc del procés polític que viu Catalunya. Molts aficionats han desistit de tornar a l’estadi perquè no poden gaudir del futbol i se senten amenaçats. Altres resisteixen en silenci i deixen l’estelada a casa per seguir alimentant la seva devoció pel futbol. El club ha intentat tenyir el camp de banderes blanc-i-blaves, però, tret d’alguns compromisos puntuals, ha estat impossible arribar a un acord. Tot i això, en una societat i un club amb sentit comú, s’hauria de poder portar qualsevol bandera per respecte i tolerància envers els altres. Ara l’Espanyol ha de ser inflexible amb la violència i ser conscient que la guspira que s’ha encès no es pot convertir en un incendi de dimensions desconegudes. Hi ha en joc la imatge i el prestigi d’una entitat centenària que no es pot permetre estar en mans d’uns brètols.