El Chelsea-Barça de dimarts ens ha ensenyat, un cop més, els diversos camins del futbol cap a l’èxit. Antonio Conte va acumular homes a prop de la seva porteria, va posar tres centrals per protegir-se de Luis Suárez i Leo Messi, una gàbia entre defenses i migcampistes per allunyar l’argentí de l’àrea, i dos carrilers per anul·lar la feina de Sergi Roberto i Jordi Alba en atac, tan productiva en els últims temps. La idea era, a més, aprofitar l’espai a l’esquena de la defensa del Barcelona per contraatacar. I per fer-ho, tres petits per córrer, Hazard, Willian i Pedro. I la pilota parada. Un Chelsea transparent. Un pla molt clar. Conte, format en aquesta manera de veure el futbol, té clar que defensar-se és més fàcil que atacar (és una qüestió d’espais) i que, per tant, és més fàcil guanyar títols basant-se en un ferm sistema defensiu. És a dir, mirant la vida de darrere cap endavant. El camí més fàcil, sens dubte.

El Barcelona de les últimes dècades ha representat el contrari. Vol la pilota, vol atacar, vol jugar en camp contrari i vol ser actiu, no pas reactiu. La idea de Johan Cruyff, convertida en un fet cultural a can Barça, ha omplert d’orgull el barcelonisme: s’ha sentit únic i, a més, ha guanyat. Únic, perquè ho ha fet diferent a la resta dels clubs del món. I sí, ha guanyat molt i també ha aixecat molta admiració. I tot plegat ho ha fet renunciant al camí més fàcil. Perquè el Barcelona ha decidit guanyar desafiant l’absència d’espais. I aquestes dificultats conceptuals han fet millors tots els seus entrenadors, perquè, una vegada més, com que destruir és més fàcil que construir, els rivals de totes les èpoques s’han espavilat per mirar d’aturar el fet diferencial blaugrana, és a dir, el talent dins del mètode. I des de Cruyff fins a Luis Enrique, tots han hagut de pensar molt per trobar sortides. I, és clar, uns se n’han sortit millor que d’altres en funció del seu coneixement de la idea inicial i del seu talent com a entrenadors.

I ara? Doncs més del mateix, amb els seus matisos. Perquè, evidentment, Valverde no transita pel camí fàcil de cedir els espais al rival, però tampoc es deixa anar amb una davantera de tres homes dos dels quals donen vida a la professió d’extrem. Això s’ha acabat. Ni tampoc treballa la verticalitat a partir del desequilibri perquè, excepte Messi i Iniesta, l’equip no té regatejadors. I, dins d’aquest escenari, la possessió de la pilota, darrerament, és intranscendent, perquè no compleix l’objectiu fonamental: fer-la servir per generar espais per trobar el camí del gol. El Barça, massa sovint sense cap profunditat, fa tiqui-taca, la definició més ajustada de la possessió inútil. Al Txingurri li costa ajustar aquestes qüestions perquè ni ha estat format en la fórmula ni té futbolistes per portar-la a terme. Valverde se sent més segur fent de Valverde i fugint de l’academicisme blaugrana. És menys bonic? Segurament. És menys d’autor? Segur. S’allunya del Barça referent mundial de la pilota? Doncs sí. Però aquest Barça, el que li han posat a les seves mans, no està capacitat per fer gaires més coses de les que fa.

“I com ha anat això?” “Bé! Hem guanyat!” El resultat. La clau de tot. Ja només el resultat. Pel camí que sigui...