La ‘grandeur’
La pràctica assimilació –o aniquilació– de la identitat i la cultura catalanes a la Catalunya del Nord no pot amagar una certesa que, probablement per desconeixement, deu haver passat a molts per alt. Dos dels tres millors atletes olímpics del país d’Emmanuel ‘Rivera’ Macron són, precisament, catalans. Voilà! Fins ara els medallistes més importants de la República eren els tiradors d’esgrima Christian d’Oriola, català nascut a Perpinyà el 1928, i Lucien Gaudin, no català nascut a Arras el 1886. Quatre ors i dues plates els contemplen a cada un, però en els Jocs de Pyeongchang, que ahir van finalitzar, el biatleta del Capcir Martin Fourcade (la Llaguna, 1988) s’ha passat aquests palmaresos per la pedra amb tres títols olímpics que afegeix als dos ors i a les dues plates ja assolides a Sotxi i a Vancouver. I ara és quan els equidistants (i ho dic perquè així mateix ho he llegit a Twitter) aixequen la cella, arrufen el nas i amollen: “Oh, català, català... No és pas independentista, aquest en Fourcade.” Bonica manera de confondre les fílies ideològiques amb les identitats.
En honor a la veritat, i malgrat la contrastada eficàcia jacobina en la destrucció de les identitats perifèriques, cal reconèixer com fins i tot la televisió pública francesa admet la identitat catalana de Fourcade. Ben al contrari que la premsa de Madrid, que si parla d’ell és només per acusar la premsa la catalana –servidors!– d’apropiar-se, se suposa que indegudament, de les seves victòries. Perquè, és clar, que un diari català reconegui els èxits d’un esportista que reivindica la seva condició de català deu ser la cosa més estranya del món. A no ser que, com sospito, considerin que Fourcade no és català perquè ha nascut a França o que no és català perquè no parla català, raó per la qual Raúl Tamudo i Javier Pérez Andújar tampoc serien catalans. Uns arguments que, al cap i a la fi, voregen la xenofòbia de la ideologia d’ultradreta a la qual s’adscriuen molts dels mitjans que fan aquests retrets.
Tenim catalans, doncs, que han participat de manera decisiva en la grandeur olímpica francesa. Als dos atletes ja esmentats cal afegir-hi Pierre Jonquères d’Oriola, cosí de Christian d’Oriola, un genet nascut el 1920 a Cornellà del Bèrcol que va guanyar dos ors i dues plates, i la surfista de Ribesaltes Doriane Vidal (1976), vencedora d’una plata a Salt Lake City 2002 i productora de vi des del seu retir a la finca que posseeix a Salses. Si més medallistes olímpics han sortit de Perpinyà i els seus encontorns, ho desconec, perquè identificar-los no és pas fàcil, però ara m’abelleix de fer un cop d’ull al rànquing de medallistes olímpics espanyols. I la sorpresa –o no tant– és que tres dels cinc més importants són catalans: el piragüista Saül Craviotto, el gimnasta Gervasi Deferr i la nedadora Mireia Belmonte. En aquest mateix diari hem fet, manta vegades, reportatges sobre l’aportació catalana als èxits espanyols en l’esport internacional, i de les conclusions s’extreu que Catalunya és la principal potència esportiva de l’Estat. Ara veiem tanmateix com a la veïna França també s’han de refiar dels seus esportistes catalans per lluir palmarès olímpic. En els Jocs ja sabem quines banderes i drapeuax han d’onejar tots aquests esportistes, però els nacionalistes sempre són els altres.