Perdoneu que arrenquem amb una evidència: en aquest espai no caben trenta articles. I el partit d’anit els oferia, els provocava. Una enciclopèdia sencera, se’n podria escriure. Un tou de punts i aspectes diversos de què no ens sabem avenir en la feinada de separar gra de palla. Podríem parlar de l’orgull nacional que genera el primer Barça-Girona. Que va ser un partit distret, bonic, excel·lent i trepidant a estones, malgrat durar una hora escassa, en realitat. Que preferim parlar d’encerts i no d’errades, convençuts que massa vegades abusem de l’anàlisi quan només ens hauríem de deixar portar, gaudir del futbol com a joc, lluny de microscopis, deixar-nos dur per la pura sensació. Tot l’espai se’l podria menjar, si ens desviéssim del tema i abandonéssim el tronc central, els esforços quasi ridículs de la realització televisiva per negar el groc de l’estadi. Groc, i aquí tampoc hi cap esplaiar-nos sobre aquesta vergonya. Tampoc podem desenvolupar l’argumentari sobre Dembélé, verd com una fulla de col, encara promesa malgrat la inversió. Saltem a Coutinho, ja fet i refet, encara un xic gasiu en la mostra del seu incontestable talent. No hi ha espai. S’ha de ser valent per sortir a jugar així, convençut del tarannà propi i un xic ingenu, quan al davant tens un gegant i aquí rau l’extraordinari mèrit d’un Girona que fa anys que fa les coses com cal, d’aquí la certesa que aquest enfrontament català no serà flor d’estiu. Ans al contrari, en un futur immediat, cada any podrà ser millor perquè els queda llarg camí per créixer. Podríem parlar de l’exquisidesa de Busquets, eternament pendent de justa valoració, sigui posicional, tècnica o d’equilibri col·lectiu concentrat en aquesta joia de migcentre. Del ritme d’un gran primer quart, d’errades clamoroses i alternes, de passades a l’espai i un Camp Nou que semblava més ample i llarg del que ho ha estat les darreres temporades. O com n’és de corcó, Suárez. O de com ha millorat Rakitic amb l’arribada de Valverde. També, dedicar-nos a filosofar sobre les variables del futbol, que salta de la por i del fantasma del resultadisme a una nit plena que esborra recances acumulades. De com dies enrere rebaixàvem expectatives per desgast acumulat i ara, en la crònica urgent i sempre oportunista, marcada per les últimes sensacions, el guanyador surt reforçat i el perdedor també, sense res a reprotxar-se, ans al contrari.

I tantes altres coses més que no caben en la contraportada perquè, com sempre, hi ha algú que concentra el focus, que s’emporta l’atenció, que mostra la genialitat, que converteix en recital cada aparició, que és un goig i un regal diví, a qui trobarem tant a faltar quan no hi sigui que el futbol mai més ens tornarà a ser igual. I ens resulta increïble que el Camp Nou, catedral del barcelonisme, no s’empleni com un ou cada cop que Ell surt a escena, que no es quedin vint, trenta mil persones fora, vinguin d’on vinguin d’arreu per assistir a tan especial prodigi, només per dir algun dia que ells, sí, també van veure Messi. I que just aquell dia es va inventar una falta a la Ronaldinho, una cullereta, l’enèsim eslàlom, el que sigui. Ell, també, va fer especial el primer Barça-Girona i tots vam sortir guanyant. Com és costum des que Ell mana i dicta.