Ja és curiós i poc habitual que en els set partits de la copa d’hoquei sobre patins jugada a Lloret fa dos caps de setmana no es jugués ni tan sols una pròrroga i, evidentment, no hi ha hagués tampoc cap tanda de penals. El format d’èxit i d’igualtat més que demostrada de concentració de vuit equips va celebrar els seus vint anys de vigència amb aquesta juguesca del destí. Cap empat en la competició paradigmàtica de la igualtat. Malgrat que el Barça va ser el millor equip, tal com es preveia, la copa va ser prou disputada. Els blaugrana es van haver d’arromangar contra el Reus en les semifinals tot i que en el tram inicial del segon temps van jugar els millors minuts de la copa –fins i tot potser de la temporada– amb una circulació de bola molt ràpida sovint al primer toc que va generar moltes situacions de perill. Va combinar la velocitat i la voracitat amb la maduració de les jugades i la distracció que tan bé ha utilitzat sempre el Barça i no va pecar, com a principi de curs, d’excés d’ansietat per arribar d’una manera massa explícita. Va ser llavors quan Càndid Ballart va mantenir el seu equip en el partit. El Barça de la final contra el Liceo va lluitar tant o més, però va lluir força menys. Va ser un Barça més gris sustentat per un Sergi Fernández espectacular que va aturar cinc boles. Contra el Reus ja n’havia salvat dues. Un MVP més que merescut. Al Liceo, un equip molt robust, li va faltar encert en els moments decisius i joc interior malgrat que, paradoxalment, va fer un gol que li van anul·lar –ben anul·lat– amb 0-0 en una acció interior del francès Carlo Di Benedetto. En una anàlisi més generalista, hi ha jugadors que malgrat que els seus equips no van alçar el títol o ni tan sols van jugar la final es van reivindicar. És el cas del vertical Àlex Rodríguez (Reus). El club ha encertat en la seva renovació. I del virtuós Dario Giménez (ICG Software Lleida). El seu gol a Càndid Ballart en el Reus-Lleida en la directa fent malabarismes en l’aire és un dels moments meravellosos de la copa. També va sobresortir el seu company César Candanedo. I Tety Vives (Igualada Rigat). Decidit, irreductible en la bola dividida. Va ser un dels imprescindibles en la gran copa jugada per l’Igualada al costat d’Oriol Vives, Sergi Pla i Elagi Deitg, un dels grans porters de l’OK Lliga.