Pionera amb tots els ets i uts
El qualificatiu de pioner s’ha fet servir sempre molt alegrement per referir-se a persones que en realitat no han obert camí en cap disciplina. Potser sí que han tingut una trajectòria destacada en el seu camp, però simplement s’han dedicat a seguir amb encert, que ja és molt, les passes d’aquells que realment han tingut una actitud innovadora. Perquè de pioners de debò, n’hi ha ben pocs. Lu Martín, en aquest mateix espai, ressenyava dimecres passat la figura de Madge Syers, una patinadora sobre gel que es va convertir en la primera dona que va participar en el campionat del món de patinatge artístic, competició reservada fins llavors només als homes. Syers va ser una pionera de llei que m’ha fet venir al cap una altra esportista que va destacar en un món d’homes durant una època en què el paper de les dones en l’esport –com en tants altres àmbits– era ben escarit, per no dir paupèrrim.
L’esportista a qui em vull referir és Maria Antònia Simó (Barcelona, 1915-2007), considerada la primera escaladora catalana. Els seus orígens ja són ben particulars, perquè era filla biològica d’Andreu Nin, el polític, sindicalista i traductor català assassinat el 1937 a la presó d’Alcalá de Henares en circumstàncies mai aclarides, tot i que el tutor legal tant d’ella com del seu germà Carles va ser Ismael Simó (1881-1941), que es va casar amb la mare de les dues criatures, Maria Andreu (1881-1943). Simó no es va introduir en l’excursionisme només per fer sortides de diumenge de perfil fàcil, sinó que va tenir la iniciativa d’enfilar-se a les parets més destacades del país amb els seus companys masculins amb un veritable esperit aperturista que la va dur a realitzar primeres vies de renom. Una capdavantera amb tots els ets i uts que va deixar la seva petja en llocs mítics com l’Anayet, el Pedraforca, els Picos de Europa i, fins i tot, els Alps. Encordada sempre amb homes (Jordi Panyella, Agustí Faus i Jaume Vendrell, entre d’altres), va ser sobretot amb qui es convertiria en el seu marit, Agustí Jolís (1914-2003), amb qui va traçar una apassionada carrera en l’alpinisme i l’escalada de dificultat.
La seva trajectòria va virar en la dècada dels cinquanta cap a la divulgació amb l’elaboració conjunta amb el seu marit de més d’una quinzena de guies de muntanya, publicades pel Centre Excursionista de Catalunya, en les quals els dos autors no es limitaven només a la selecció pura i dura d’itineraris. També hi havia la voluntat d’explorar la cultura, el patrimoni històric, la flora i la fauna dels indrets ressenyats. De perfil polièdric, Simó es va dedicar també a la instrucció d’escalada i a les conferències i xerrades sobre muntanyisme.
Que era una dona de temperament inquiet ho demostra el fet que no només va contribuir a normalitzar l’excursionisme femení. Durant els anys trenta va tenir un paper pioner en l’aviació catalana, afició adquirida a través del seu germà. Va ser a l’aeròdrom Canudas del Prat on va entrar en contacte amb Mari Pepa Colomer (1913-2014), la primera pilot catalana, amb qui va travar una gran amistat i va compartir bones estones de vol, a les quals només la Guerra Civil va posar fi.
Amb perseverança, Maria Antònia Simó es va convertir en tota una institució de l’excursionisme del nostre país. Per fer-ho va haver d’esquivar la moralitat de l’època, que veia amb mals ulls que una dona portés pantalons. La solució va ser sortir de casa amb faldilla i canviar-se un cop a la muntanya, a recer dels esguards carques.