El Bar­ce­lona serà avui en el bombo dels quarts de final de la lliga de cam­pi­ons. 3-0 con­tra el Chel­sea, que no és poca cosa. I amb la clas­si­fi­cació, una rea­li­tat més: l’equip ja és a imatge i sem­blança del seu entre­na­dor, Ernesto Val­verde. De la mateixa manera que Pep Guar­di­ola va exhi­bir un segell propi con­ver­tint el seu equip en una referència mun­dial pel seu con­trol del joc a par­tir de la pos­sessió i la pressió, i que Luis Enri­que va ser capaç de donar encaix al tri­dent fent embo­gir els par­tits amb cons­tants duels d’àrea a àrea, el Txin­gurri ja té el seu Barça.

El tècnic basc no ha estat edu­cat en el cruyf­fisme i, per tant, adap­tant-se a cer­tes idees impos­si­bles d’eli­mi­nar perquè molts fut­bo­lis­tes les duen ins­tal·lades de sèrie, ha deci­dit expres­sar-se tal com raja. Ser Val­verde. I després del cop rebut en la super­copa espa­nyola es va convèncer a si mateix que posar-se un ves­tit d’un color que no t’agrada no és una bona solució. I va enfor­tir el mig del camp amb un quart home; i va alli­be­rar Messi de qual­se­vol tasca defen­siva i, a més, el va acos­tar a Luis Suárez; i va con­ver­tir els late­rals en pals de paller d’atac; i va retor­nar Ini­esta a la titu­la­ri­tat men­tre li reduïa les obli­ga­ci­ons sense pilota; i va sumar-li múscul a Ser­gio Bus­quets, amb un segon mig cen­tre –el pre­fe­rit, Raki­tic–; i va esta­blir acords amb els cen­trals per defen­sar a la carta, és a dir, no sem­pre amb mig camp a les seves esque­nes; i va donar llicència a Ter Ste­gen per no jugar-les totes; i va esta­blir dinàmiques corals per fer l’equip més segur, ajun­tant línies, pres­si­o­nant com havia estat cos­tum i retor­nant el pes al mig del camp bar­ce­lo­nista.

El gol en el minut 2 de Messi con­tra el Chel­sea va can­viar tan­tes coses que, de cop, els angle­sos es van veure sor­pre­sos per aquesta nova rea­li­tat blau­grana. De cop tenien la pilota i havien d’ata­car con­tra un Barça més endar­re­rit que havia deci­dit pro­te­gir el resul­tat com ho fa la majo­ria, és a dir, uns metres més enrere i acu­mu­lant defen­ses a prop de l’àrea. El Barça de Val­verde va saber patir tra­ient aigua a cabas­sos, fins i tot, amb refu­sos de Piqué cap a ningú. I ja tor­na­ran. I ja bus­ca­rem els espais a l’esquena de la defensa cor­rent al con­tra­a­tac. I així va ser. El 2-0, amb una pilota per­duda al mig del camp per Cesc i una acció des­co­mu­nal de Messi superant rivals amb una faci­li­tat insul­tant, i el 3-0, amb una pilota rega­lada per Azpi­li­cu­eta que Luis Suárez va tras­lla­dar a l’àrea abans que el 10 tornés a expli­car a la història d’aquest esport que és únic. I a tor­nar enrere. I a tre­ba­llar. Dembélé inclòs, anant a terra com a late­ral dret, per evi­tar un gol de Mar­cos Alonso.

És el Barça d’Ernesto Val­verde, menys acadèmic, menys bri­llant, menys exclu­siu, menys únic..., però humil i tre­ba­lla­dor com ell, amb uns fut­bo­lis­tes con­vençuts i un pla claríssim de joc que ha con­ver­tit l’equip en extra­or­dinària­ment fia­ble. I que avui, en el sor­teig dels quarts de la Cham­pi­ons, tot­hom voldrà evi­tar.