Aturem-ho tot! El crit ressona amb força des de divendres passat, quan l’Estat espanyol –m’estalvio l’eufemisme de dir un jutge– va posar una marxa més i va pitjar gas a fons en la cursa de l’atropellament repressiu contra els líders independentistes catalans, culpables d’haver fet, per una vegada i sense que per ara tampoc hagi servit de precedent, allò pel qual una majoria els va votar. Sí, ho hauríem d’aturar tot. L’hora és greu i ja no vol gestos simbòlics.

Pensant en l’esport, però, em pregunto què serem capaços d’aturar i, en conseqüència, d’aguantar aturat si fins ara ens hem avingut amb una passivitat esgarrifosa a la conveniència que tot seguís girant com si aquí no hagués passat res. Com és que aquesta temporada, que hauria de ser de trinxera ideològica permanent, és, en canvi, la més plàcida per a l’actual directiva blaugrana? Com és que els jugadors del Barça són venerats per igual abans i després de l’1 d’octubre, sabent que van ser ells els que van forçar a jugar l’aberrant partit d’aquell dia de sang? Com és que a Catalunya s’han celebrat recentment sense el més mínim gest de rèplica tres copes del Rei –tant és si són de la Reina–, l’individu que el 3 d’octubre va avalar la violència contra els catalans que havien anat a posar una papereta en una urna?

Aturar-ho tot? Ja ho signo, però fer-ho vol dir saber prescindir de l’hàbit. Si ens creiem de debò una vaga general indefinida, el triplet del Barça és tan possible com la retirada imminent de totes les competicions. I és només un exemple en l’infinit.