L’alpinisme català ha estat i és capdavanter a la pell de brau. La tradició excursionista que arrenca a Catalunya ja en el segle XIX, amb el Centre Excursionista de Catalunya (1876) entre els clubs esportius més antics del país, té continuïtat al segle XX. Fins i tot durant la dictadura l’activitat excursionista no només no decau, sinó que creix i es converteix en un baluard de les essències catalanistes, reprimides en aquell moment en la majoria dels àmbits. Perquè, quin censor era capaç d’evitar que, d’amagatotis, un colla d’excursionistes mostressin una senyera al Pedraforca, la Pica d’Estats o el Puigmal? En aquell context es formen cordades d’escaladors que desafien les parets més llegendàries del país –Montserrat, Terradets, Pedraforca, el Cadí–, però també dels Alps. Josep Manuel Anglada, Jordi Pons, Emili Civís, els germans Cerdà i Francesc Guillamon són alguns dels protagonistes d’una de les grans èpoques daurades de l’escalada del nostre país.

El nivell d’aquesta generació va ser tan alt que no és d’estranyar que, finalment, fixessin els seus objectius també fora del continent. És així com Pons, Guillamon i Anglada formen part, el 1961, acompanyats d’alpinistes aragonesos, bascos i madrilenys, de la primera expedició espanyola a escalar un cim de sis mil metres, el Huascarán Sud (6.768 m), al Perú. Set anys després, alguns dels mateixos protagonistes repeteixen expedició a un set mil, l’Istor-o-Nal (7.398 m), al Pakistan.

El pas lògic següent era la consecució d’un cim de vuit mil metres, tasca que en aquesta ocasió encaren només alpinistes catalans. Per l’amistat d’alguns d’ells amb Lionel Terray, company de Maurice Herzog en la primera expedició que va fer cim a un vuit mil, l’Annapurna (8.091 m), l’expedició catalana es planteja el 1974 escalar aquesta muntanya del Nepal. Durant els preparatius, Joan Gich Bech de Careda, delegat estatal d’Educació Física i Esport, recomana als alpinistes que obviïn que l’expedició és catalana: “Ens va dir que seria posar-nos bastons a les rodes. A efectes oficials érem l’expedició espanyola, però per a nosaltres va ser sempre l’expedició catalana a l’Annapurna”, va explicar Pons en la commemoració del 40è aniversari d’aquella expedició, de la qual era el director tècnic. Mai abans s’havia organitzat a l’Estat espanyol una expedició tan pesada com aquella i no era qüestió de posar-se entrebancs en la recerca del finançament.

La ruta oberta per l’expedició francesa, però, era inviable a causa del perill d’allaus que encara ara converteixen aquesta muntanya en el vuit mil més perillós de tots: “Era suïcida, molt arriscada”, va explicar Jordi Pons. En conseqüència, els alpinistes catalans van canviar d’objectiu i es van fixar en un vuit mil secundari i verge, l’Annapurna Est (8.026). La ruta coincidia amb la dels francesos fins al camp 2, però a partir d’aquest punt es desviava cap al cim secundari. Anglada, Pons i Civís, els alpinistes més experimentats, van fer l’atac al cim el 29 d’abril de 1974. Va durar catorze hores fins al cim. Durant el descens –nou hores més– se’ls va fer de nit i es van veure obligats a improvisar un bivac amb temperatures de trenta graus negatius. “Parlàvem entre nosaltres per no adormir-nos”, explicava Pons sobre aquest moment crític. L’expedició, però, va culminar amb èxit la fita i va demostrar, de nou, la condició de pioner de l’alpinisme català a l’Estat espanyol.