Aquell element controvertit
L’Everest sense oxigen. Sense oxigen embotellat, s’entén. Hi va haver una època que aquesta ascensió es creia que era impossible. A partir dels 7.500 metres comença la coneguda com a zona de la mort i els problemes derivats de l’altitud s’agreugen fins a l’extrem. El cos humà no és capaç d’adaptar-se a més altitud i comença un procés de degradació que pot causar la mort en poques hores: edemes pulmonars i cerebrals, hipòxies, al·lucinacions... No és que en les altituds hi hagi menys oxigen, com es diu erròniament, perquè la composició de l’aire és pràcticament la mateixa a vuit mil metres que al nivell del mar (un 21% d’oxigen en els dos casos). El que varia és la pressió atmosfèrica, molt més baixa a vuit mil metres (0,39 atmosferes) que a zero metres (1 atmosfera). Com més amunt, menys pes de l’aire i més dificultats per aspirar l’oxigen. El metabolisme, que és intel·ligent, reacciona a aquestes condicions extremes i es dedica gairebé en exclusiva a generar glòbuls vermells que transportin l’oxigen a tot el cos. La resta de funcions queden en un estat més o menys latent. Per aquest motiu les digestions dels alpinistes són tan difícils en les grans altituds. Altra feina té, el cos, que fer treballar els sucs gàstrics... Glòbuls vermells per la vena! Vinga glòbuls vermells!
Ben conscients d’aquests problemes, Reinhold Messner i Peter Habeler van decidir fa quaranta anys que ja havia arribat l’hora d’escalar la muntanya més alta del món sense oxigen. Són 8.848 m –gairebé 1.500 més amunt que la línia d’inici de la zona de la mort– que suposaven un repte alpinístic de primera magnitud si es volien completar sense oxigen suplementari. Messner i Habeler van culminar l’escalada amb èxit el 8 de maig del 1978 i van demostrar que sí, que l’Everest era possible escalar-lo sense oxigen embotellat. Messner va voler repetir aquella ascensió el 1980, però aquell cop en solitari i en època monsònica. Una proesa de tantes que va protagonitzar el tirolès, que també va ser el primer alpinista a escalar els catorze cims de vuit mil metres.
Des de l’ascensió de Messner i Habeler, l’oxigen embotellat s’ha convertit en un element controvertit en l’alpinisme. Alguns que pequen d’un excés de purisme demanen que se situï al mateix nivell que el dopatge. Si bé es cert que una ascensió a un vuit mil es desvirtua si es fa ús de bombones d’oxigen –Messner explica que suposa rebaixar dos mil metres l’altitud d’un vuit mil– també ho és que l’oxigen és un element de seguretat que pot salvar vides en cas de complicacions. “L’oxigen és un tractament mèdic, no és dopatge. Tothom ha de decidir si vol pujar amb oxigen o sense. Sense oxigen t’arrisques a un edema. I, per què algú s’ha d’arriscar a un edema només perquè jo hagi pujat sense oxigen?”, opinava de manera diàfana Messner en una entrevista a Desnivel . És a dir, oxigen sí, per bé que no se n’abusi –alguns ja surten dels camps base endollats a la bombona– i s’expliqui que s’ha usat.
És així com s’ha trobat una fórmula prou equànime de computar les ascensions a l’Everest i la resta de cims, que és fer dues llistes: una amb les ascensions totals i una altra amb les ascensions sense oxigen. D’aquesta manera s’aprecia l’enorme mèrit que té no utilitzar bombones, perquè a l’Everest, de les 8.306 ascensions registrades fins ara, només 208 (2,5 per cent) s’han fet sense oxigen. Lluny de creure que a l’Everest hi puja tothom, doncs, les xifres ens demostren que la muntanya més alta del món és només a l’abast de ben pocs si s’afronta amb totes les seves dificultats.