Diuen que Bar­to­meu es dis­posa a donar un cop de timó per tor­nar a les arrels, a la coherència de model. Al·leluia, ja tocava. Tant de bo s’acabi la fal·lera de bus­car “negres forts”, en des­a­for­tu­nada defi­nició apa­re­guda dies enrere, i pagar for­tu­nes per medi­o­cri­tats i cro­mos vari­ats que anul·len la pro­gressió dels fut­bo­lis­tes for­jats a casa, aquells que apre­nen durant anys com inter­pre­tar la par­ti­tura d’èxit. Si els ges­tors res­pec­tes­sin les lliçons fona­men­tals de la història culer, tasca gens com­pli­cada, opta­rien per con­fiar en els fut­bo­lis­tes de la Masia i anar al mer­cat, exclu­si­va­ment, per bus­car el talent que cal per man­te­nir el nivell exi­git al cim. I pla­ni­fi­car a llarg ter­mini amb cri­teri. Ho deia Hele­nio Her­rera fa més de mig segle i Cruyff i Guar­di­ola ho van polir en mar­bre fins a arro­do­nir l’estil Barça, avui encara tan admi­rat com vigent. Diuen que Bar­to­meu pre­fe­reix dele­gar, que siguin els pro­fes­si­o­nals qui mane­guin aquesta com­plexa raresa cone­guda com a fut­bol. En tal cas, pre­guem-li que, havent-s’ho repen­sat, sàpiga triar en qui con­fia. Només cal situar al cap­da­vant del qua­dre tècnic gent vàlida, acre­di­tada, prou cone­guda, no ber­gants capaços de fit­xar 34 juga­dors en 30 mesos per al filial, desori encara poc denun­ciat. Ja pla­nyem García Pimi­enta abans de començar. Quan escol­tem les opi­ni­ons d’aquells que saben d’això, tot­hom diu mera­ve­lles d’ell i patim de valent, no fos cas que sigui engo­lit per les feres, per la medi­o­cri­tat d’aquells que dedi­quen tota l’ener­gia a sal­var el seu fantàstic lloc de tre­ball i ama­gar les carències. I en són uns quants, aquest llast de resistència gene­rat per l’aqui­escència del mateix Bar­to­meu. Si Pimi arre­gla l’ascen­sor espat­llat i s’eri­geix en clara mos­tra de la impres­cin­di­ble Masia d’entre­na­dors que el club tam­poc no ha cui­dat, aviat serà anul·lat pels enve­jo­sos.

Encan­tats que Bar­to­meu vul­gui dei­xar-se d’expe­ri­ments. En altres àmbits, també fora excel·lent que fugís del parany on l’han ficat, empe­nyent-lo cap al funam­bu­lisme i la rebut­ja­ble equi­distància. Fa vui­tanta anys que els teòrics del bar­ce­lo­nisme, no pas ahir, dei­xa­ven ben clara i sepa­rada la diferència entre par­ti­disme polític i defensa del país. El Barça no ha fet mai política, només ha repre­sen­tat Cata­lu­nya per iden­ti­tat i coherència i s’ha inte­grat de manera natu­ral en les llui­tes soci­als de rei­vin­di­cació naci­o­nal sense embuts ni cap mania de que­dar bé. En una altra ves­sant, també convé girar cua ràpid d’altres dèries. En lloc de gau­dir i valo­rar el vuitè doblet de la història, tot­hom sem­bla pen­dent de la Cham­pi­ons. Resulta sor­pre­nent que l’èxit o fracàs del curs depen­gui del que faci el Madrid. Deu ser que hem obli­dat aquells temps feliços, quan fèiem la nos­tra igno­rant-los. Com més Barça érem, menys empràvem el blanc com a eterna referència com­pa­ra­tiva. Com majors són els dub­tes interns, més pati­ment de viure pen­dents de l’antítesi. Bar­to­meu torna a la case­lla de sor­tida. Allà també s’ado­narà que convé manar i con­duir el ves­ti­dor, que no tot con­sis­teix a pagar-los fantàsti­ca­ment per tenir-los con­tents, com ha fet fins ara. S’ha d’apli­car cri­teri, lide­ratge. El que tots sabem, ben fàcil. Sem­pre, és clar, que no guar­dis altres incon­fes­sa­bles interes­sos o vul­guis apos­tar per medi­o­cres que tapin les teves carències i et ser­vei­xin d’escut.