Llàstima que la matèria no s’estudiï a uni­ver­si­tats i labo­ra­to­ris, a la recerca d’una con­clusió lògica. El nefast record de Roma no marxa ni amb doblet, ni amb aigua calenta. Costa un munt recu­pe­rar l’ànim culer després de tan for­mi­da­ble pata­cada. Avui toca clàssic i ningú ho diria, com­pro­vat que con­ti­nuem atra­pats allà, com si no haguéssim sor­tit encara de l’Olímpic. Repe­tim un pecu­liar dia de la mar­mota fut­bolística amb la vari­ant d’una pro­jecció: 26 de maig a Kíev. Emprem la cabalística, els capi­cues i el que tenim a mà en el prec d’evi­tar allò ine­vi­ta­ble. Qui­nes semi­fi­nals de Cham­pi­ons més depri­ments: uns que gua­nyen perquè sí i per decisió ina­pel·lable del col·lec­tiu arbi­tral i tres de com­parsa que hauríem batut sense gai­res esforços. I no ens en sor­tim de tal exer­cici maso­quista. Afer­rats a Jur­gen Klopp com si fos Santa Rita, mal­grat cons­ta­tar que aquest Liver­pool és una broma. Com ens agrada arre­bos­sar-nos de con­tra­ri­e­tat, segur que d’aquí a la final se’ls lesi­o­nen Salah, Mané i Fir­mino, l’únic trio pre­sen­ta­ble. Té conya invo­car el record d’un tal Alan Ken­nedy, que ja deu tenir nets, encar­re­gat de batre el Maligne per dar­rer cop en una final, fa un munt d’anys. Ens espera una dura penitència després de tan gros dis­gust, en som ben cons­ci­ents. A sobre, diran que han mar­cat època i ens ofe­ga­rem sota la pre­vi­si­ble allau de la seva pro­pa­ganda. No ens hem mogut de Roma, atra­pats emo­ci­o­nal­ment i amb pànic a la pedre­gada immi­nent.

Si gua­nyes el clàssic, se supo­sarà que era la teva obli­gació. En cas de gole­jar, et pas­sa­ran les tretze ore­llu­des per la cara com a res­posta. Si perds, a sobre els dones l’ale­gria de tren­car-te la ratxa invicta, l’únic cara­mel que et queda per endol­cir l’agror. Vist el pano­rama, dipo­si­tem l’espe­rança a pri­o­rit­zar l’actu­ació del bar­ce­lo­nisme, que els segui­dors siguin els grans pro­ta­go­nis­tes de la vet­llada en clau nos­trada, aque­lla que carac­te­rit­zava el Barça abans que els ges­tors es tor­nes­sin equi­li­bris­tes de vocació. De groc i amb ganes de rei­vin­di­cació, de posar fer­mesa con­tra tanta tebior, con­tra tants fenòmens gens democràtics, sigui a la vida o al fut­bol. Almenys això sem­bla­ria lògic. La gent blau­grana, deci­dida a mos­trar que som com som de tota la vida i mai ningú no ens podrà tòrcer. Si voleu moti­vació, bus­queu-la en el petó de la senyora quan la van obli­gar a des­pren­dre’s de la samar­reta groga al Metro­po­li­tano. Al camp, que Messi recordi les seves pos­si­bi­li­tats d’acon­se­guir la Bota d’Or i no deixi pas­sar l’opor­tu­ni­tat de revenja, ell, sem­pre engres­cat per excel·lir. Pen­seu en l’apa­ra­dor mun­dial, en les ganes d’enviar un mis­satge arreu, sigui espor­tiu, sigui en defensa dels drets més ele­men­tals. Davant d’un clàssic a l’estadi, mai toca pre­sen­tar-se al camp des­men­jat o depres­siu. El mar­ca­dor final pos­se­eix un valor simbòlic for­mi­da­ble, prou sabem què sig­ni­fica der­ro­tar els blancs. Si la seva sort i ten­ta­cles infi­nits cos­ten tant d’enten­dre i pair, dei­xeu-nos pala­de­jar el sabor d’una victòria, i després ja ens tor­na­rem a cap­fi­car. Per cert, en el cas de bus­car medi­ca­ment que gua­reixi el dolor que causa l’única Cham­pi­ons alçada en set anys per tot un Messi, n’hi ha prou asse­nya­lant els autèntics res­pon­sa­bles i can­viar-los amb el vot, abans que entrem en postració pro­funda i Roma es con­ver­teixi en una ciu­tat eterna i eter­nit­zada.