La síndrome de l’informàtic
A qui no li ha passat que se li ha espatllat l’ordinador i ha hagut de trucar a l’informàtic. La resposta de manual exigeix apagar l’aparell i reiniciar-lo. Així està l’Espanyol. Té la síndrome de l’informàtic. Els plantejaments de fa dos anys s’han espatllat i ara cal començar de zero o, com a mínim, apagar l’ordinador i tornar-lo a encendre. El maquinari serà el mateix, però els programes per executar que hi ha a dins canviaran substancialment. El hardware blanc-i-blau és l’afició, l’escut, les ratlles blanc-i-blaves i l’estadi. Això és immutable. No canviarà. El software són les eines que cal implementar perquè el magnífic maquinari que té l’Espanyol es mogui a un ritme creixent i cadenciós. L’entitat s’ha perdut en aquest registre. No ha sabut amb quins elements omplir la seva història centenària per fer-la atractiva. S’ha perdut amb programes caducs que s’han convertit en autèntics castells de sorra. El club necessita un full de ruta per moure tots els engranatges amb certa precisió i fer lluir tot el seu potencial. Els diners són importants, però l’Espanyol fa massa temps que està orfe d’un pla director que suporti les petites tempestes diàries. La història dels últims dos anys amb Chen recorden massa èpoques passades. Se segueixen donant cops de volant a dreta i esquerra sense mantenir un rumb definit. Cal fer una aposta estructural de debò i ser valents. Aquest serà l’únic camí per fer gran un Espanyol que viu en un bucle i apagant l’ordinador de manera rutinària sense solució.