La sanció
Disculpi el lector que hi tornem, amb la sensació de burxar una ferida crònica. Com anava aquella frase de Rosa Parks sobre el sotmetiment? Doncs apliquem-la al futbol espanyol, també. I res de victimisme. Simplement, són com són i ja els hauríem de conèixer. No cal comparar la desmesurada sanció a Sergi Roberto amb l’únic partit de càstig rebut per Damián en exacta redacció del mateix àrbitre. Tampoc insistirem en l’evidència: ni els agrada el futbol, ni coneixen els seus protagonistes. Si apliquessin la mínima professionalitat exigible, sabrien com qualsevol aficionat qui és el reusenc, alabarien la seva educada manera de procedir sobre la gespa. Amb Damián, qui hagi vist tres partits del Getafe ja sap prou quin peu calça. Al futbolista del Barça li han caigut quatre partits perquè algú havia de pagar la campanya orquestrada després del clàssic, el malestar per l’empat i el guirigall sobre la hipotètica pressió de Messi al tal Hernández. Campanya dictada des dels despatxos del poder, per si algú encara ho dubta. A banda d’altres consideracions, Florentino Pérez també és un ultrasur arrauxat, personatge d’infinits tentacles capaç de remoure cel i terra si no es fa la seva vènia. Madrid i Espanya comencen i acaben al quilòmetre zero, ells fan i desfan com si no existís res més. I entre els que tallen el bacallà, polític o esportiu, tant se val, arriben ràpid a conclusions. La primera, bastó al dissident que no vulgui acotar el cap. Si és del Barça, millor els ho poses. Encara gràcies que no l’han acusat de rebel·lió i sedició. Si fos pel catalanòfob al capdavant del comitè de competició ja seria a Estremera, sense ànim d’ironies barroeres.
Davant conducta tan fatxenda, contra aquesta visió d’entendre-ho tot en clau de guanyar o perdre, sense cap mirament o empatia al proïsme, incapaços genèticament de negociar, pots adoptar dos comportaments en la resposta. Anar empetitint fins a demanar perdó per existir o, al contrari, parar-los els peus i exigir el mínim respecte degut. El seu comportament resulta indefensable, però aquí tampoc tenim qui ens defensi quan abusen. Contra la utopia de voler quedar bé amb tothom, un bon cop de puny sobre la taula de tant en tant sembla recurs més saludable. Però ens conformem amb grans pronunciaments de boca i posar cara de resignació en espera de la pròxima. Sort que només queden dos partits, sort que no han valorat com cal la possibilitat d’acabar invictes la lliga. Com que tenen barra lliure, si s’ho haguessin plantejat, adeu-siau a esperances i objectius. Tant de bo hi hagués una Mireia Boya en la directiva blaugrana, ben plantada per dir-los allò que tant els rebenta sentir: facin el favor de traure’ns el peu del coll. De passada, caldria recordar-los que el Barça no va nàixer per representar el paperot de comparsa que enalteixi les glòries del seu Madrid. Això de parar l’altra galta hauria d’estar prohibit des de les mateixes files culers. Però els nostres gestors són incapaços de canviar el comitè de competició o lluitar amb la missió d’esvair l’insuportable tuf autoritari del futbol espanyol. Cal plantar-los cara de veritat i no conformar-se amb paraules buides de contingut pràctic. No ho faran, garratibats de por, mancats de criteri i lideratge. I això va també pels seguidors multats, que mereixen defensa del club.