Sostinc la teoria que només en els països amb una classe mitjana més o menys consolidada existeix una comunitat autòctona que practica muntanyisme. És una teoria completament basada en impressions personals, però crec que no m’allunyo de la realitat. I amb això no vull dir que l’alpinisme sigui una cosa elitista. Només penso que en aquells països que tenen la sort de tenir grans cims però la desgràcia de viure en la pobresa, altra feina tenen que posar-se a pujar muntanyes per pur plaer. És el que passa, per exemple, al Nepal, un dels països més pobres del món, on els únics nacionals que es dediquen a les vel·leïtats de pujar muntanyes són aquells que es guanyen la vida –molt més bé que els seus conciutadans, per cert– equipant les rutes per a les expedicions occidentals. O en tants països poc desenvolupats de la serralada dels Andes, com Bolívia o l’Equador, infestats d’expedicions europees o americanes, però amb prou feines amb un moviment alpinístic autòcton. A l’Iran, fa una colla d’anys, vaig quedar astorat de l’afició que hi havia a la muntanya. En un refugi al peu de l’Alam Kuh, la segona muntanya més alta del país (4.850 m), hi vaig conèixer el primer iranià que va escalar l’Everest. No recordo el seu nom, però sí la devoció que li tenien els iranians amb qui compartia refugi, que el saludaven amb la mateixa adoració que un seguidor del Barça sent per Messi. I això passava perquè a l’Iran, malgrat el totalitarisme dels qui hi tallen el bacallà i contràriament al que jo podia pensar, hi existeix una certa classe mitjana, així com importants cenacles culturals en les principals ciutats del país impropis dels països més pobres. L’alpinisme i la cultura com a índexs de desenvolupament.

Deia que això de pujar muntanyes no és cap pràctica elitista, però caldria matisar que en els seus orígens no va ser ben bé així. Només a aquells aristòcrates que tenien la vida assegurada i es podien permetre un retir estiuenc als balnearis dels Pirineus i els Alps se’ls acudia escalar aquells cims que veien des de les seves habitacions. Ni tan sols els pastors que recorrien les muntanyes amb els seus ramats s’aventuraven més enllà dels colls. Si més no, fins que aquella colla d’aristòcrates els va començar a contractar perquè els fessin de guies. En el Pirineu, el meu aristòcrata favorit és el comte Henry Patrick Marie Russell-Killough (1834-1909). Per bé que no va ser el primer a escalar-lo, el seu nom quedarà sempre associat al Vinyamala (3.298 m), el cim del Pirineu amb la cara nord més alpina. El comte tenia autèntica devoció per aquesta muntanya, fins al punt que es va convertir en llogater del cim, on va arribar a dormir 147 nits. Primer, fent-hi bivac amb els sacs primaris de l’època, però després refugiat en alguna de les set grutes que hi va fer construir en diferents punts durant l’ascensió, l’última de les quals, la gruta de Paradise, a menys de 18 metres del cim. Russell no només va deixar de banda els actes socials als quals estava acostumat a assistir pel seu títol nobiliari, sinó que va convertir el Vinyamala en una mena de segona residència. Hi convidava amics i altres muntanyencs de l’època, i fins i tot va fer construir dalt del cim una torre perquè la seva muntanya pogués arribar fins als 3.300 m, tot i que una tempesta es va encarregar d’ensorrar-la. Russell estava força sonat, ja ho sé, però no us sembla ben adorable?