L’home que controlava la por
Confesso que veure els vídeos del personatge de qui us parlaré em fa venir cangueli i fluixesa de cames. Tot i que sé que no passarà res, en algun moment haig de tallar el visionament o apartar-ne la mirada perquè, quan veig el protagonista de les gravacions, Alex Honnold, penjat en una paret a centenars de metres d’altitud sense cap element de seguretat, m’agafa una irrefrenable sensació de vertigen i patiment. Honnold ha sublimat l’especialitat més perillosa que es coneix, el solo integral, és a dir l’escalada sense corda, de la qual parlàvem d’esquitllentes en un article sobre Wolfgang Güllich.
El solo integral és un flirteig amb la mort que requereix una tècnica altíssima, però sobretot una fortalesa mental i una confiança en un mateix a prova de bombes. Un cop iniciada l’activitat, ja no hi ha marge d’error ni la possibilitat de fer marxa enrere. Només queda arribar fins al final de la via o fins a l’escapatòria més propera, si és que n’hi ha. Els qui practiquen el solo integral no es poden permetre un episodi de bloqueig mental, perquè en aquesta situació és quan més probabilitats hi ha que es faci un pas en fals. És clar que un excés de confiança tampoc és gens bo, atès que pot dur l’escalador a voler progressar d’una manera massa ràpida, sense assegurar cada moviment. El solo integral és un joc d’equilibris, un viatge radical a la puresa i l’essència de l’escalada. Un viatge en el qual els únics protagonistes són una paret i un escalador equipat només amb uns peus de gat i una bossa de magnesi.
Honnold és l’escalador que ha dut aquesta pràctica més lluny. Va sorprendre amb les primeres ascensions sense corda al Half Dome (2012), a Yosemite, i a la via El Sendero Luminoso (2014), a Mèxic, però el seu solo integral més adrenalític és el que va fer el 2017 al Capitan, també a Yosemite, on, per cert, aquesta mateixa setmana acaba de fer un increïble nou rècord de rapidesa a la via The Nose (2h10:15). Això sí, en aquest cas, encordat amb Tommy Caldwell. La confiança amb què Honnold afronta les escalades sense corda ha generat tota classe d’especulacions sobre una suposada absència de por. Fins al punt que els neuròlegs van voler estudiar el seu cervell per comprovar com li funciona l’amígdala que transmet respostes de por en situacions perilloses. I van comprovar que les seves són completament diferents a les d’una persona normal. Però això no significa que Honnold no experimenti por. Simplement, ha aconseguit controlar-la a còpia de pràctica. I això ha arribat a modelar el seu propi cervell. “El perill em fa por. Però com he dit [...], si tinc un do és l’habilitat de mantenir la calma en llocs que no deixen marge a l’error. D’alguna manera, sé en situacions d’aquesta mena com respirar profundament, calmar-me i continuar amb el que tinc entre mans”, explica Honnold en el llibre Solo en la pared, escrit conjuntament amb David Roberts. Honnold, doncs, sap molt bé què es fa i el risc que comporta la seva activitat. I sobretot, ha trobat un plaer en el solo integral que, asseguren els que l’han practicat, no proporciona cap altra modalitat d’escalada: “Un dels plaers d’escalar sense corda és sentir-te completament segur en una situació que hauria de ser totalment insegura; trobar-te en una situació escandalosa i sentir-te totalment còmode.”