Acabem de viure la setmana de les prioritats, com si fos una promoció de grans magatzems. Més enllà de la respectable opinió d’en Puyol, no hi ha altra prioritat que exigir un Barça realment a l’altura de les seves formidables expectatives. Gaudir d’una plantilla digna de Messi. I prou, aquí s’acaba la discussió. Ambicionar-ho tot, guanyar i tornar a guanyar, com correspon i toca al club. Amb bon govern, no estaríem per la fotesa d’arraconar la copa. Simplement, s’ha d’exigir una banqueta de garanties després de la formidable inversió realitzada. Reserves que ambicionin traure la titularitat a les patums en els partits de més prestigi. Ho reclama Xavi i qualsevol culer entenimentat, si bé hàgim de deplorar la translació d’una conversa privada a l’àmbit públic, aberració que no és periodisme sinó delicte. Hem acabat campanya amb la calamitat del Barça B i sense saber si el responsable de buscar reforços continuarà a la casa, bon parell de despropòsits. Filant prim, només trobaríem a faltar una autocrítica com cal dels gestors en lloc de topar amb les acostumades cortines de fum i rumors de fitxatges. D’entrada, sembla que hi ha un central lligat, quan les prioritats de model aconsellen reforçar la línia de mitjos, sala de màquines bàsica en la nostra manera d’entendre el joc, avui disminuïda.

Marginar la lluita per la copa implica un reconeixement, no haver forjat el fons d’armari que ha de permetre mantenir ambició, haver fallat sovint en l’adquisició de reforços i creure inviable que els actuals responsables de les contractacions sàpiguen fer la seva feina. De passada, el filial ha perdut la categoria després de dos anys indignes del full de ruta que, en teoria, hauria de guiar la seva trajectòria. No queda altra sortida que tornar a les bases originals, mantenir Pimienta a la banqueta i confiar la revolució a les noves fornades que pugen de sota, amb l’estil assumit i talent que mereix confiança, promoció, suport i estima. Arreglar l’ascensor espatllat, que les promeses s’il·lusionin i no trobin el pas barrat. Si hi posen criteri, no en sobrarà cap perquè hi ha clubs catalans a segona divisió A o equips de primera als quals cedir aquells que encara podrien aspirar a fer el salt definitiu. Només cal pauta, planificació i saber per què mous cada peça, a quin joc vols jugar. Ara, demà i a cinc anys vista.

Avui, com ahir i sempre, no hi ha prioritat superior a excel·lir sense excuses, sense la complicitat interessada de mitjans sempre disposats a posar cortines pel mig en benefici que res no canviï i continuem arrossegant aquesta insatisfacció sense remei. Si volen prioritats, posin aquesta al capdamunt i collin la directiva en petició de resposta fiable. Ells són els que fallen, any rere any, en la imprescindible tasca de renovació de les peces bàsiques. No hi ha ningú insubstituïble, tampoc en futbol. Dedicar-nos ara a pensar què passarà al Madrid entre Zidane, CR-7 i els seus enrenous significa repetir els errors dels anys més mediocres de la vida barcelonista, quan l’energia es gastava mirant allà on no tocava, sense arreglar la pròpia casa. Lliga, Champions, copa i tot allò que toqui guanyar en representació del Barça. Aquesta és l’única prioritat, no n’hi ha cap altra. Però, abans, més val pressionar en demanda que les coses es facin bé, com cal.