La fam mou muntanyes
Les presentacions de tècnics o jugadors tenen aquella fogositat dels primers dies d’una relació de parella. Tot flueix, tot és meravellós i els defectes no es veuen per enlloc. És el moment de perfecció màxima. El pas del temps trenca la màgia i les coses es van situant en consonància amb la realitat. M’ha agradat el discurs de presentació de Rubi, de fet vaig tenir les mateixes sensacions amb Quique Sánchez Flores. No obstant, les diferències entre tots dos són substancials. El madrileny havia arribat a l’Espanyol com un pas més en el seu currículum. Era un camí asèptic i fred. Un maó més per omplir una trajectòria a les banquetes. Quique va posar el seu nom al servei de l’Espanyol. Era ell i les seves circumstàncies. L’entrenador català ha fet un camí invers. Arriba al club blanc-i-blau com un element més que s’ha d’adaptar a l’engranatge del club. Més enllà dels seus sentiments blanc-i-blaus és conscient que està davant el repte més gran de la seva carrera. És la gran oportunitat que havia somiat. Però la diferència entre l’un i l’altre és la fam. Quique aterra amb la panxa plena i amb la rutina d’un funcionari. Aixoplugat per l’èxit com a futbolista i com a tècnic mai ha viscut la part fosca del futbol. Rubi ve d’un territori modest. Sap el que li ha costat arribar i el que ha patit a nivell familiar. Ningú li ha regalat res. Ha estat un camí vital feixuc i les persones són fruit de les seves vivències. La fam mou muntanyes i Rubi no vol passar per l’Espanyol sinó deixar petjada.