El Barça ha canviat Robert Fernández per Éric Abidal. Perd experiència de gestió –el seu adjunt sí que en tindrà– i guanya empatia amb l’entorn i amb la plantilla. D’Abidal com a gestor no se’n sap res. Té intel·ligència i discurs, i són dos arguments de partida excel·lents, però haurà de passar la prova del cotó. La secretaria tècnica del Barça hauria de ser una de les posicions més estables de l’organigrama, per poder desenvolupar projectes a mitjà termini. Més que tècnic i jugadors, sotmesos a escrutini permanent.

Situar exjugadors amb categoria futbolística i personal en llocs d’alta responsabilitat en la gestió és una bona opció. Escollir Abidal també és una aposta de pau. És el forà que ha tocat més el sentiment del barcelonisme. La predisposició emocional a la seva arribada és absoluta, però el crèdit professional l’haurà d’omplir amb les seves decisions. Les primeres, que les sortides previstes per aquest estiu es resolguin de manera positiva i deixin caixa.

L’adeu de Robert Fernández fa pensar que ha pagat els plats trencats del fracàs de Roma. Sobta, perquè la política de rotacions i la mentalització de l’equip –els dèficits més detectats a Roma– no serien gaire culpa seva i perquè el mateix Bartomeu va acabar puntuant la temporada amb un 9.