Com que això de la direcció tècnica del Barça fa honor a l’Odissea d’Homer, ningú millor que Penèlope per protagonitzar-la. Cada any tornem a la casella de sortida. Teixint i desteixint, només comprovem els millorables resultats i la manca de criteri. Com ritual de cada temporada, hem assistit a l’espectacle per saber qui guanyava aquesta batalla de proporcions gens mítiques. Segura s’ha fet fort i Robert toca el dos. No es tracta de demanar als encarregats de tan ampli departament una mena d’infal·libilitat papal, de creure’ls capaços d’encertar-la en totes i cadascuna de les seves apostes, que cobreixen des de les incorporacions del primer equip fins a la tutela i guia del futbol base. Només que l’encertessin en la majoria de decisions, aplicant criteri en la recerca d’aquells reforços que mantinguessin continuïtat d’estil i solvència, ja ens donaríem per satisfets. I si mostressin habilitat per col·locar arreu els descarts o aquells que no donen la talla, ens semblaria oli en un llum. Però no. Cau Robert com va caure Zubizarreta, sense entendre gaire de quins crims se’ls acusa quan són purgats. Malament rai. Es pot disculpar, siguem generosos, que els directius no sàpiguen ni un borrall de futbol, però costa més perdonar que no l’encertin amb la tria dels professionals adients i gastin barbaritats. Ara toca Abidal. Nomenament que uns trobaran populista i altres titllaran d’oportunista. Al cap i a la fi, el contracta la mateixa corda que el va fer fora del club de manera ignominiosa. I és un meló per obrir, neòfit en la matèria. Si, almenys, signifiqués un retorn a les essències del model, encara, fins i tot posaríem una espelma a Gamper.

Com a exemple, la situació actual. Ningú pot negar que Griezmann sigui un excel·lent reforç. Altra cosa prou diferent és que calgui a l’atac o resulti preferencial. Aquells que saben de futbol i de la preservació de l’estil semblen, per seguir amb personatges clàssics, èmuls de Simeó l’Estilita en la prèdica al desert sense aconseguir que ningú pari orella als seus arguments, centrats en la necessitat de fitxar especialistes de garantia al mig del camp, invertir en aquesta zona i preparar, per fi, el relleu correcte als que ja no hi són. La lesió d’Aleñá complica el panorama i no sembla que la imaginació sigui el fort d’aquesta gent quan el màxim responsable del grup prefereix atletes abans que artistes. Teixint i desteixint, sumem ja uns quants anys sense trobar la clau de volta, la continuïtat i l’encert. Per no saber, ni sabem el descomunal volum de la inversió realitzada en els darrers cursos, ni si el club es pot permetre aquestes embogides alegries de pagar gust i ganes per tothom. Hem assumit que l’última ganga va ser Umtiti i tampoc podem dir que fos una adquisició en les segones rebaixes de febrer, que no cal perdre el món de vista. Un altre estiu mirant als despatxos, a veure què fan, una altra campanya a la recerca de la pedra filosofal, de l’encert desitjat que no troba aquesta directiva des de la seva arribada, fa uns quants anys. Potser ja toca posar-hi remei d’una vegada. Per molt que no ho vulguin sentir, es tracta de seguir el camí de Cruyff i Guardiola. No hi ha altra. Al final, se n’adonaran quan hagi passat massa, massa temps. Mentre hi hagi remei, rai. Però se’ls va passant l’arròs.