Com que això de la direcció tècnica del Barça fa honor a l’Odis­sea d’Homer, ningú millor que Penèlope per pro­ta­go­nit­zar-la. Cada any tor­nem a la case­lla de sor­tida. Tei­xint i des­tei­xint, només com­pro­vem els millo­ra­bles resul­tats i la manca de cri­teri. Com ritual de cada tem­po­rada, hem assis­tit a l’espec­ta­cle per saber qui gua­nyava aquesta bata­lla de pro­por­ci­ons gens mítiques. Segura s’ha fet fort i Robert toca el dos. No es tracta de dema­nar als encar­re­gats de tan ampli depar­ta­ment una mena d’infal·libi­li­tat papal, de creure’ls capaços d’encer­tar-la en totes i cadas­cuna de les seves apos­tes, que cobrei­xen des de les incor­po­ra­ci­ons del pri­mer equip fins a la tutela i guia del fut­bol base. Només que l’encer­tes­sin en la majo­ria de deci­si­ons, apli­cant cri­teri en la recerca d’aquells reforços que man­tin­gues­sin con­tinuïtat d’estil i solvència, ja ens donaríem per satis­fets. I si mos­tres­sin habi­li­tat per col·locar arreu els des­carts o aquells que no donen la talla, ens sem­bla­ria oli en un llum. Però no. Cau Robert com va caure Zubi­zar­reta, sense enten­dre gaire de quins crims se’ls acusa quan són pur­gats. Mala­ment rai. Es pot dis­cul­par, siguem gene­ro­sos, que els direc­tius no sàpiguen ni un bor­rall de fut­bol, però costa més per­do­nar que no l’encer­tin amb la tria dels pro­fes­si­o­nals adi­ents i gas­tin bar­ba­ri­tats. Ara toca Abi­dal. Nome­na­ment que uns tro­ba­ran popu­lista i altres tit­lla­ran d’opor­tu­nista. Al cap i a la fi, el con­tracta la mateixa corda que el va fer fora del club de manera igno­mi­ni­osa. I és un meló per obrir, neòfit en la matèria. Si, almenys, sig­ni­fiqués un retorn a les essències del model, encara, fins i tot posaríem una espelma a Gam­per.

Com a exem­ple, la situ­ació actual. Ningú pot negar que Gri­ez­mann sigui un excel·lent reforç. Altra cosa prou dife­rent és que cal­gui a l’atac o resulti pre­fe­ren­cial. Aquells que saben de fut­bol i de la pre­ser­vació de l’estil sem­blen, per seguir amb per­so­nat­ges clàssics, èmuls de Simeó l’Esti­lita en la prèdica al desert sense acon­se­guir que ningú pari ore­lla als seus argu­ments, cen­trats en la neces­si­tat de fit­xar espe­ci­a­lis­tes de garan­tia al mig del camp, inver­tir en aquesta zona i pre­pa­rar, per fi, el relleu cor­recte als que ja no hi són. La lesió d’Aleñá com­plica el pano­rama i no sem­bla que la ima­gi­nació sigui el fort d’aquesta gent quan el màxim res­pon­sa­ble del grup pre­fe­reix atle­tes abans que artis­tes. Tei­xint i des­tei­xint, sumem ja uns quants anys sense tro­bar la clau de volta, la con­tinuïtat i l’encert. Per no saber, ni sabem el des­co­mu­nal volum de la inversió rea­lit­zada en els dar­rers cur­sos, ni si el club es pot per­me­tre aques­tes embo­gi­des ale­gries de pagar gust i ganes per tot­hom. Hem assu­mit que l’última ganga va ser Umtiti i tam­poc podem dir que fos una adqui­sició en les sego­nes rebai­xes de febrer, que no cal per­dre el món de vista. Un altre estiu mirant als des­pat­xos, a veure què fan, una altra cam­pa­nya a la recerca de la pedra filo­so­fal, de l’encert desit­jat que no troba aquesta direc­tiva des de la seva arri­bada, fa uns quants anys. Pot­ser ja toca posar-hi remei d’una vegada. Per molt que no ho vul­guin sen­tir, es tracta de seguir el camí de Cruyff i Guar­di­ola. No hi ha altra. Al final, se n’ado­na­ran quan hagi pas­sat massa, massa temps. Men­tre hi hagi remei, rai. Però se’ls va pas­sant l’arròs.