L’amic Manuel Ingla quan parlava del Liceu distingia molt bé entre empreses, institucions, organitzacions i organismes. I creia que un projecte, en aquest cas artístic, només excel·lia en la seva comesa si tot funcionava a l’hora i amb precisió. I en aquest cas quan hi havia un pòsit secular, ple d’esforços i aportacions, amb moltes cèl·lules forçosament autònomes s’havia de dirigir amb molt de tacte. Penso que el cas del FC Barcelona és el mateix, està lluny de poder ser un ens jerarquitzat, esclau d’un organigrama merament racional. En el fitxatge de jugadors, element que ha desvelat el nomenament de nou secretari tècnic, en aquest cas d’Eric Abidal, està clar que les decisions no les prendrà tot sol i més quan ha estat triat per generar consens. Li caldrà atendre les mancances que l’entrenador detecti, escoltar totes les alertes sobre jugadors adients que li vinguin de directius, exjugadors, exploradors, agents, que estan al cas de l’univers del futbol, fer la tria i proposar-ho al mànager, al vicepresident de l’àrea esportiva i al president, que és qui té la última paraula. I sobretot, per no encarir el fitxatge, amb molta discreció. Si tota aquesta teranyina es manté discreta –en el Real Madrid és realment opaca– fa que a la fi es doni la imatge que qui fitxa és el president. Per a un futur candidat a president, quan s’acabi l’actual mandat, no és mala idea confiar en un ex-jugador, que sempre coneix bé el tema i els seus topants. En el cas del Girona amb Geli i d’altres com el Bayern ha anat prou bé.