La importància de ser polonès
Tornem al K2. Fa quinze dies en parlàvem a propòsit de l’episodi lamentable que un joveníssim Walter Bonatti hi va viure en el marc de l’expedició italiana que el 1954 va escalar per primer cop la segona muntanya més alta del món (8.611 m). El K2, al Pakistan, ha viscut sempre a l’ombra de l’Everest, que té molta més fama per la seva condició de sostre del món (fa 237 metres més). Però, combinant altitud i dificultat tècnica, el K2 planteja un repte alpinístic més complex que l’Everest, si més no si es comparen les rutes normals de cada muntanya. Tant és així que continua sent l’únic dels catorze vuitmils del planeta que no ha estat mai escalat durant la temporada hivernal. La complexitat d’escalar un vuitmil en l’època més freda de l’any queda palesa amb el poc nombre d’expedicions que s’hi aventuren. Només quatre en el cas del K2, l’última de les qual va tenir lloc l’hivern passat per part d’uns alpinistes polonesos. Polonesos havien de ser, dic jo.
Per als llecs en la matèria direm que si l’alpinisme polonès no hagués existit, algú l’hauria hagut d’inventar. Polònia va gestar la millor generació d’alpinistes de la dècada dels vuitanta: Krzysztof Wielicki, Wanda Rutkiewicz, Andrzej Zawada, Andrej Czok, Janus Skorec, Artur Hajzery, Jerzy Kukuczkava... Per quin motiu van assolir aquest nivell? L’escriptora canadenca Bernadette McDonald en desgrana els motius a Escaladores de la libertad. La muntanya va ser, per a aquella generació, una via d’escapament de la repressió comunista. El problema és que van arribar a misses dites a la cursa per escalar tots els vuitmils. Ja no en quedava cap de verge. Però el que d’inici semblava ser un hàndicap es va convertir en la possibilitat de dur a terme un repte transgressor. Fins llavors ningú havia pujat mai un vuitmil en època hivernal, i els polonesos es van abocar a assolir-los amb enorme èxit: set en una dècada i nou fins a l’actualitat. I només una d’aquestes ascensions no ha estat feta íntegrament per alpinistes polonesos.
D’aquells noms capdavanters dels anys vuitanta, només Wielicki –tres vuitmils hivernals verges el contemplen– continua amb vida. Amb 67 anys –ara ja en té 68– va assumir el lideratge de l’expedició que el desembre passat va viatjar al Pakistan per tombar el K2. Des del camp base va coordinar l’ascensió dels joves alpinistes polonesos que, com Adam Bielicki i Marek Chmielarski, han tornat a excel·lir en les ascensions hivernals.
L’expedició va fracassar. Potser ni tan sols va gaudir de les condicions necessàries per arribar a tenir èxit. Ja sigui pel contratemps que va suposar acudir al rescat de Tomek Mackiewicz i Elisabeth Revol al Nanga Parbat, un vuitmil veí, pels accidents provocats per les caigudes de pedres, pel canvi de ruta a mitja expedició o per les males relacions entre alguns dels expedicionaris, el K2 a l’hivern es va tornar a mostrar inviolable. Una petita victòria de la natura en una època en què sembla que res es pugui resistir a la voluntat humana. Però la muntanya hivernal és un tret distintiu de l’alpinisme polonès, i no tinc cap dubte que només és qüestió de temps que tornin a insistir-hi. Potser encara tardarà uns anys a passar, però el K2, a l’hivern, acabarà caient. I em fa l’efecte que els polonesos hi seran pel mig.