L’últim salt de Dan Osman
La recerca de l’extrem va guiar la carrera, i la vida, de Dan Osman. La va guiar fins al dia mateix de la seva mort, que es va produir en la que, segons va jurar a la seva filla Emma, de dotze anys, havia de ser la seva última activitat extrema abans de dedicar-se a altres quefers. “Vull donar vacances als meus àngels de la guarda, que ja han treballat prou”, va assegurar en una entrevista, conscient que s’havia jugat la pell manta vegades en unes pràctiques d’altíssim risc. Molt abans que la qualificació d’esportista extrem fos emprada per quatre cagamandúrries amb compte d’Instagram i moltes més ínfules que determinació i talent –no cal dir noms–, Osman va donar sentit a aquesta locució amb un seguit d’activitats que el van convertir en un autèntic pioner. Aquella per la qual va ser més conegut, i que el va conduir fins a la mort, va ser gairebé un invent propi: la caiguda lliure controlada, segons la va denominar. Abans havia fet incursions reeixides en l’escalada de gran paret i el solo integral, i també en una modalitat tan estranya com l’escalada de salts d’aigua.
Va ser en les caigudes que va tenir quan escalava encordat que va descobrir el plaer que li proporcionava precipitar-se al buit. L’adrenalina generada aquell moment li aportava tal gratificació que va idear un sistema per dur a terme salts des de grans parets. Connectat a una tirolina amb un complex entramat de politges i nusos dissipadors de força, podia dur a terme salts de centenars de metres des de grans parets i evitar el moviment pendular que l’hauria encastat contra la roca. Una mena de pònting a gran escala. Perquè, com més llargs eren els salts, molt més potents eren les sensacions que experimentava. Les imatges dels seus vols, amb la seva llarga cabellera negra al vent, es van fer famoses gràcies a la seva espectacularitat també entre aquells que no formaven part de la comunitat d’escaladors. Ara seria un youtuber de primera.
El 1998, amb 35 anys, va decidir posar fi a aquella pràctica en atenció a la seva filla, que cada cop estava més preocupada. Però abans es va voler acomiadar a l’engròs i va muntar una instal·lació a la Leaning Tower, al parc de Yosemite, amb la qual volia batre el rècord de caiguda lliure amb un salt de més de 300 metres. Va fer diversos assajos allargant gradualment el recorregut de la corda. Però abans del salt definitiu va ser detingut i engarjolat per conducció amb el permís retirat i perquè li van trobar una petita quantitat de cocaïna al cotxe. Va sortir uns dies després de la presó, i abans de tornar a la muntanya va decidir fer una visita a la seva filla. La família el va fer entrar en raó i el va convèncer que el millor que podia fer era desmuntar les cordes. El seu amic Miles Daisher l’havia d’ajudar en aquesta tasca, però en contemplar la instal·lació Osman no va poder refrenar la temptació de tornar a saltar. Va fer un salt de 280 m , però no en va tenir prou i l’endemà hi va tornar. Malgrat les advertències del seu amic, va allargar el recorregut de la corda per saltar encarar més metres. Va fer el compte enrere i va saltar. Daisher no va percebre el so ondulatori que es produeix quan la corda es tensa al cap d’uns segons. Va passar el pitjor. Ja fos per un error de càlcul o pel mal estat d’unes cordes que havien estat massa setmanes a la intempèrie, la instal·lació no va poder amortir el que havia de ser, i efectivament va ser, l’últim salt de Dan Osman.