La selecció espanyola torna a casa per tercera vegada consecutiva molt abans del que es pensava. En el mundial del 2014 no va superar la primera fase i en l’Eurocopa 2016 i el mundial de Rússia ha caigut en els vuitens. No hauria de sorprendre tant, aquesta eliminació. A Rússia, Espanya ha guanyat un sol partit, i de rebot, contra l’Iran, i ha sumat tres empats contra Portugal, el Marroc i Rússia. Ha patit els problemes d’un joc de possessió plana, previsible, sense espurna.

El cicle guanyador de la selecció espanyola que va arrencar Luis Aragonés i va polir Vicente del Bosque es va basar en la substitució de la vella furia pel model de joc basat en la possessió de la pilota i en la posició que havia fet triomfar el Barça. El Barça ha hagut d’anar-se reinventant i ha mantingut la capacitat de guanyar títols, però el combinat espanyol no ho ha sabut fer i s’ha quedat passant-se la pilota al camp del rival però sense pólvora.

Però el fracàs d’ahir tampoc és aliè a la distorsió que va generar el relleu a la banqueta espanyola. L’arrogància i l’egoisme de Florentino Pérez fitxant el seleccionador espanyol la vigília del mundial és inqualificable, però l’intocable president del Madrid ja té el que volia i no s’entreveu ningú que li pugui tocar el crostó.