Quan falten unes hores perquè es comenci a aclarir quines seran les dues seleccions que arribin a la final, veiem que tots els equips fins ara classificats fan joc de conjunt. Juguen molt bé Bèlgica, França i Croàcia. Anglaterra sembla més aviat un bloc que vol guanyar ni que sigui per atzar. Potser França és el més equilibrat ja que té molt bons jugadors tant en la defensa com en la mitja i l’atac, amb Griezmann que ha sabut fondre’s amb l’equip vetllant tant per crear ocasions com per marcar si té l’ocasió; Bèlgica té un gran porter i una bona davantera en especial amb De Bruyne, que, com va definir-lo Guardiola ja fa temps, sap prendre la decisió òptima en totes les pilotes que li arriben, i Croàcia, amb la força d’un país independent des del 1991, és un equip sòlid però més fluix al davant. Dels altres eliminats n’hi ha alguns que disposen de grans jugadors però que no han reeixit, com Argentina o Espanya, i cal buscar-ne la causa bé en l’organització futbolística del país o en el seleccionador triat. Colòmbia o el Brasil han caigut amb honor fent bon futbol. A la fi ha pesat més el conjunt que no pas les individualitats. Tots hem vist com els jugadors més emblemàtics per si sols no han aconseguit el triomf dels seus equips.

També ens hem fixat en els jugadors ràpids que trenquen línies, com el brasiler Willian (29) o el colombià Cuadrado (30), que en el present o passat han sonat per al Barça, però que ja tenen una edat i pertanyen al Chelsea i la Juve.