Sospites
Ho han aconseguit: no semblen capaços de tancar cap operació, d’engegar cap iniciativa, sense despertar immediates sospites. Deu ser que ja no ens importa, això, que perdre tota credibilitat sembli només detall accessori, mínim, irrellevant. Des que ens condemnaren a vagar per l’eternitat amb la certesa que mai no trauríem aigua clara del que va costar el traspàs de Neymar, el recel s’ha convertit en constant que la massa social entoma amb passivitat i displicència. Tornes a enviar Paulinho a la Xina i en principi, el que havia de ser una operació amb plusvàlua es converteix en un nou sac de dubtes. No, no hi va traspassat. Hi ha una opció de compra, com hi era també en l’operació de Rafinha a l’Inter, malgrat que el tornem a tenir aquí, amb l’hipotètic pacte convertit en paper mullat. Improvisen i solten la falòrnia avui amb total inconsciència que demà pugui emergir la veritat i esquitxar-los la imatge. La martingala com a patró de conducta de la qual mai no acabes de traure l’entrellat, impossible recordar la inacabable llista acumulada. Si els escoltaves, Griezmann estava lligat i ben lligat. Quan no és el fetge d’Abidal, enèsim cop dur al prestigi del club, ja prou tocat, emergeix alguna nova filtració dedicada als tripijocs de l’anterior president. No cal barrejar termes: ben diferent resulta la injustícia d’una eternitzada presó preventiva sense sentència dels constants enrenous d’algú que va prometre no fallar en l’exercici del càrrec i només acumula un disbarat inadmissible rere l’altre. Com sempre, certa premsa continua esmerçant energies a tapar el desori, proesa ben difícil d’assolir. Anteposen, és evident, el benefici propi al bé de l’entitat. El Barça és només un negoci per a ells.
Ja no ens creiem res del que diuen, malgrat que no parin de xerrar portaveus i de publicar comunicats. Quan informes francament l’opinió pública, pots mantenir un fil conductor, t’hagis equivocat o no. Entre excuses i fal·làcies, sembla impossible preservar una línia, recta i correcta, tal com hauríem d’exigir al Futbol Club Barcelona, amb tot el que és i representa. Intentar comprendre quin és el full de ruta que els guia resulta d’una ingenuïtat corprenedora. I no vols pensar en maniobres interessades, ni intermediaris que es cobren favors, ni en res de tot això, que les teories conspiratives s’acaben així que entra la llum i el periodisme d’investigació de fets contrastats, desaparegut del mapa per a desgràcia de l’ofici. I per què es llançaran a buscar aquest o l’altre reforç? Ja no guardes preparada la resposta adient, simplement per potenciar l’equip i emplenar les seves necessitats. T’han obligat a malfiar, a pensar malament sota el risc d’encertar-la finalment, quan es conegui la realitat de cada pas d’aquí un cert temps, com passa sempre. Al final, tot se sap. Però el camí es fa llarg i ara no ens atrevim ni a fiscalitzar, a exigir la transparència que correspondria. Tot és brut, fosc, lleig, demà direm blanc i demà passat, negre. Ens arribaran a convèncer que no hi ha un pam de net, avui a can Barça. El pitjor malson, convertit en sagnant realitat. Han aconseguit que recelis, fins i tot, de dues bones incorporacions, d’aquelles que l’estereotip defineix de “perfil Barça” com Arthur i Lenglet. Si ho han fet ells, algun bony o berruga acabarà sortint. Una pena.